Eduard Riudavets / Ciutadella – No hi sobra res, ni res hi manca. Ni una coma. Dues històries, passat i present, que s’entrellacen mil·limètricament des del primer moment. I en aquest primer moment no saps ben bé què passa, però va creixent l’angoixosa sensació del desastre que està per arribar.
Aterratge, d’Eva Piquer.
La decisió que pren és radicalment contrària a la seva manera de fer: sense pensar-s’ho, accepta viatjar a Islàndia amb tres desconeguts per fotografiar-se dins la carcassa d’un avió que, el 1973, es va estavellar a la platja de sorra negra de Sólheimasandur.
Aquesta història l’apassiona i es posa em contacte amb Gregory Fletcher, el copilot de la nau que, gairebé cinquanta anys abans, havia patit el sinistre. L’intercanvi entre aquestes dues persones, tan allunyades, ens porta a reflexionar sobre l’atzar i la desgràcia a què qualsevol vida està exposada.
L’autora ens endinsa, llavors, en la vida d’una dona immergida en el dol, i ho fa sense escenes dramàtiques ni descripcions de moments tràgics, sinó més aviat amb petits detalls, amb situacions quotidianes, amb reflexions íntimes.
“Ni viatjar ni beure. El truc més eficaç que conec per escapar del brogit del món passa per llegir i escriure.”
“És un graó significatiu de l’escala que em traurà del pou. Hi he anat a refer-me, a trobar entre aquella desolació de cine el sentit de tornar-me a construir.”
Aterratge està farcit de referències literàries (Defoe, Barnes, C.S. Lewis, Beauvoir, Dahl, Camus, Faulkner…) que no embullen la narració, sinó més aviat l’eixamplen i complementen, ens ajuden a arribar a Tot Allò talment com una mena de crosses, perquè Piquer dosifica curosament les explicacions, ens fa recórrer, passa a passa, tot el camí fins al coneixement de la pèrdua, fins al dolor. El mateix camí que fa la protagonista:
“Potser no és gaire encertat girar els ulls per defugir l’horror. No sé si em puc passar el futur fent veure que el passat no ha passat. Potser he de derrotar l’amnèsia en lloc d’acomboiar-la.”
Per altra part, crec que ho he de deixar clar, no us penseu ni per un segon que Aterratge és una mena de manual d’autoajuda novel·lat. Tot el contrari, és una profunda introspecció personal que només pertany a la protagonista.
“La meva, la nostra supervivència no ha pogut ser una feina d’equip. És un procés que anem fent cadascú a la seva.”
Perquè, en definitiva, d’això tracta aquesta novel·la que he devorat sense aturall, que m’ha colpit, que m’ha obligat a pensar, que m’ha fet sentir fràgil i vulnerable, que m’ha fet perdre pors… de, malgrat tot, sobreviure.
Com deia al principi, dues històries entrellaçades. Dues històries força diferents, però amb quelcom en comú: enlairar-se després que tot s’hagi ensorrat. I no estic parlant d’oblit o negació, de dissimulació o emmascarament, res d’això:
“Sobreviure implica, requereix, deixar de tenir presents en tot moment els teus inferns, els teus barrancs. Els ponts molt alts, molt estrets i molt llargs. Precipicis a banda i banda, voltors rondant-te.”
Deixar de tenir present en tot moment allò que mai desapareixerà. No hi puc afegir res més, ho espatllaria. Només recomanar-vos, altre cop, aquesta gran novel·la i, si us ve de gust, escolteu la Sílvia Pérez Cruz cantant el Pequeño vals vienés de García Lorca.
