Joan Pons / Barcelona – Cap a principis dels anys setanta del segle passat sis matrimonis de Ferreries i un des Migjorn Gran van decidir treure els seus fills dels respectius col·legis públics i matricular-los al prestigiós col·legi salesià de Ciutadella. La raó? Una mestra nacional violenta que actuava amb impunitat. Com que no era pràctic anar i venir cada dia, ja que les dues poblacions estan separades per 15 quilòmetres de carretera, van negociar i van aconseguir que fossin acceptats com a interns, de dilluns a divendres, al Seminari Conciliar que comptava llavors amb una vintena de seminaristes. L’experiment educatiu va fracassar de forma estrepitosa. Els seminaristes no toleraven els nou vinguts i les autoritats eclesiàstiques del Seminari intentaven sense èxit imposar una disciplina fèrria i, lògicament, la seva intensa religiositat. Els set al·lots érem en Carles Martí, en Joan Barber, en Joan Doblas, en Toni Moll, n’Andreu Febrer, en Cristóbal Torrent i un servidor. Una de les normes més difícils d’acceptar per aquells al·lots d’entre deu i onze anys era la migdiada que era obligatòria i, per tant, sagrada. Després de dinar s’imposava un silenci absolut en tot l’edifici que semblava que es quedava congelat. Els set al·lots, incapaços de dormir, un dia vam decidir abandonar el dormitori col·lectiu -els seminaristes tenien habitació pròpia- davallar les elegants escales sense fer renou, obrir les portes del menjador i posar-nos a jugar partides de ping-pong a qui perd es lleva. Ens devíem entusiasmar perquè en un moment donat es va obrir la porta del menjador que prèviament havíem tancat. Era el prefecte de disciplina. Un capellà d’uns trenta anys, vestit de negre, amb els cabells negres i arrissats com els d’un sarraí, ulleres de pasta, alt, molt alt, fort tirant a prim i amb unes mans enormes i peludes a la banda del dors. Era sever i intimidador. Per tant, quan ens va ordenar que deixéssim de jugar, poséssim les pales damunt la taula verda del ping-pong amb la pilota blanca davall i ens col·loquéssim en fila índia tots set vam obeir com si fóssim soldats d’un exèrcit disciplinat. No sé per què em va tocar ser el darrer de la fila. El que va passar després ho recordaré tota la vida. Sense dir una sola paraula, el poderós prefecte de disciplina va començar a bufetejar els meus companys que, un a un, anaren caient, ara a la dreta, ara a l’esquerre, o, fins i tot, davall la taula del ping-pong, com si fossin fulles d’un arbre. Estava terroritzat. Quan em tocava rebre la gran bufetada va passar un fet insòlit. La mà es va quedar suspesa enlaire com si Déu hagués agafat el prefecte pel braó.
Encara avui desconec els motius però vaig ser l’únic dels set que va ser indultat.
El prefecte de disciplina del Seminari de Ciutadella encara és viu. Fa pocs anys va rebre un sentit i multitudinari homenatge. A pesar que em trobava a Barcelona, mentalment hi vaig anar i vaig rondar durant hores al voltant de l’antiga església sense atrevir-me a entrar-hi. M’hauria agradat fer-ho i no amb cap sentit de venjança. Si hagués superat les meves prevencions hauria demanat a l’homenatjat que davallés d’una vegada el seu fort braç i estampés la seva enorme i peluda mà contra la meva galta. És patètic, ho he de reconèixer. Com que no ho vaig fer, encara avui, amb seixanta-dos anys, continuï esperant la bufetada.
XUBEC. Forma dialectal que, segons els diccionaris, si vols escriure-la correctament hauries d’optar per subec. Becaina, dormida curta, migdiada. De l’àrab subat amb el mateix significat. Los agarrota un subech tan maleyt, Alcover Rond. I, 140.
