Llorenç Allès / Ferreries – Enguany es commemoren els primers 40 anys de Govern autonòmic, sorgit de l’Estatut d’Autonomia de 1983. Un menorquí, Joan Huguet Rotger, fou vicepresident i peça clau en aquest primer executiu, que fou l’encarregat d’edificar des de zero l’autonomia, el seu entramat i les lleis que serviren de base per construir la comunitat. Quatre dècades després, repassa aquell moment, i també l’actual, on el PP s’ha fet amb el control del Govern balear amb el suport de Vox.
40 anys després, quin balanç fa de la feina feta en aquell primer Govern balear?
Vam ser uns afortunats per tenir en les nostres mans la possibilitat de posar en marxa l’autonomia de les Illes Balears com a conseqüència de la Constitució del 78 i de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia el dia 1 de març de 1983. Tots érem nous, i vam començar a construir l’edifici institucional que avui està totalment consolidat. Vam haver d’edificar no només l’entramat institucional, sinó també fer realitat aquell lema de llibertat i estatut d’autonomia.
Quan vostès arriben i els diuen que han de construir l’autonomia, suposo que la primera pregunta que es van formular és “per on començam”?
Quan vaig ser nomenat vicepresident, jo pràcticament no coneixia a Gabriel Cañellas, només ens havíem vist dues vegades en campanya electoral. Quan vaig ser nomenat vicepresident i el vaig veure, li vaig demanar “I ara, per on partim?”, i ell em va contestar “no ho sé, jo tampoc no he estat mai president”. L’Estatut, però, deixava clar que havíem de redactar una Llei de Règim Jurídic de la comunitat autònoma, un reglament d’organització, estructura i funcionament del Parlament balear i havíem d’elaborar una llei pròpia i específica que donés forma als Consells insulars. Tot açò es va fer dins la primera legislatura, que va ser molt intensa des del punt de vista normatiu i legislatiu. La Llei de Normalització Linguística també es va fer en aquella època, igual que la Llei de Règim Jurídic, la d’Espais Naturals, la d’Ordenació Territorial… Tot açò son les bases que han conformat aquests anys d’autonomia.
Què fou el més difícil de construir aquesta autonomia?
Fou complicat, sí, però totes les forces polítiques vam tenir un objectiu comú, amb independència de colors. Tots sabíem que el més important era no defraudar, i per açò les lleis importants van sortir pràcticament per unanimitat, perquè va imperar el sentit comú i el diàleg. Jo classificava els assumptes en tres categories: allò en què estàvem d’acord, allò amb que ens podíem posar d’acord, i allò amb que no estàvem d’acord. Amb allò que estàvem d’acord no hi havia problema; allò amb que no estàvem d’acord ho deixàvem aparcat; i en allò amb que ens podíem posar d’acord i hi havia similitud, hi havia transaccions i pel final deixàvem aquells punts concrets on no hi havia coincidència i cada grup parlamentari defensava el seu posicionament sobre punts molt concrets que en cap cas desestabilitzaven la norma que volíem tirar cap endavant. És el mateix mètode que vaig emprar per la reforma de l’estatut d’Autonomia de 2007.
Com acaba vostè formant part del primer Govern autonòmic?
Va ser una carambola. Ni fou perquè conegués a Gabriel Cañellas ni perquè hagués mostrat cap tipus d’experiència dins l’administració pública perquè llavors només era director d’un centre escolar. Vaig acabar de vicepresident perquè el meu partit guanyà per majoria al Consell Insular d’Eivissa i Cañellas tenia previst nomenar un vicepresident d’aquella illa i en tot cas un conseller de Menorca. Cosme Vidal, que era el president d’Eivissa que va guanyar per majoria absoluta, va ser qui va proposar que em nomenessin vicepresident a mi, per a promocionar-me. Canyellas m’ho va comunicar dins la cuina de l’antiga seu d’Alianza Popular. Noltros havíem tingut un gran resultat a Menorca, passant d’un conseller a quatre a l’illa.
Quan un menorquí arriba a Mallorca i assumeix la vicepresidència del Govern balear, com el reben?
No tenc més que paraules d’agraïment, vaig ser molt ben rebut i em vaig sentir totalment respectat i recolzat, no només pels meus, sinó també per les altres forces polítiques. D’aquesta etapa, per exemple, deriva l’amistat que vaig forjar amb una de les persones que per mi és un dels polítics més brillants que ha donat Balears, que és Fèlix Pons, qui fou ministre i president del Congrés dels Diputats. Dins Menorca, en canvi, el meu nomenament va crear certes disfuncions. En aquell temps jo era vicepresident del Govern balear, diputat al Parlament balear i conseller a l’oposició al Consell insular de Menorca. Quan actuava al Consell ho feia com a conseller a l’oposició, però quan em reunia a Menorca amb els batles com a vicepresident actuava com a membre del Govern, i a un acte institucional jo representava a tot el Govern balear. Açò va crear certes friccions menors que van ser superades sense més entrebancs.
Quin paper va jugar Josep Al·lès Serra en la seva arribada al Govern?
Josep Al·lès va estar dins Alianza Popular des dels seus inicis, i per tant va participar en la configuració del Consell insular en la preautonomia. En el moment de conformar la candidatura de 1983, el més normal hagués estat que ell hagués encapçalat la candidatura d’AP de Menorca. Per les circumstàncies que fossin, el partit va creure convenient anar a cercar una persona jove i nova, i va ser quan em van proposar anar de nombre 1, quan jo no estava ni afiliat. Josep Al·lès va ser nombre 2 al Consell de Menorca, i quan Cañellas em va demanar quin conseller menorquí havíem de triar per estar sense cartera però que pogués coordinar amb la vicepresidència, vaig proposar sense cap dubte que fos Josep Al·lès. Ell no tenia una àrea específica, però en tot moment em vaig sentir aconsellat, recolzat i ajudat per ell.
40 anys després, ens trobem ara amb un nou Govern balear. Com el veu vostè?
L’experiència m’ha demostrat que no s’ha de jutjar allò que ve per les paraules que s’han dit, sinó per les accions que es duguin endavant. Tenim una presidenta amb les idees clares de cap on vol anar, un programa pragmàtic que no exclou a ningú i aplicable a totes les illes amb independència de qui l’ha votat. El PP, després de la travessia del desert, ha estat capaç de sembrar de nou la llavor de l’esperança i té un repte molt important, perquè les expectatives creades són moltes. El resultat electoral així ho demostra.
Aquest Govern del PP és possible gràcies al recolzament d’un soci com és Vox que es mostra partidari de suprimir les autonomies. Sustentar un govern autonòmic en un soci que no creu en les autonomies no és arriscat?
Vox és un partit totalment constitucional que no ha posat en dubte mai la democràcia ni el procés constitucional. Totes les propostes que es presenten de modificació les presenta dins el marc de la Constitució. Els he sentit dir que voldrien reduir l’estat de les autonomies però dins el marc de la Constitució, i ells són conscients que no ho poden fer ni ho podran fer perquè necessitarien una majoria reforçada per modificar la Constitució. Vox ha assumit el paper que li correspon en funció del resultat electoral, i el PP també ha entès que tot sol no podia governar si no volia un govern inestable. Per tant, jo aplaudeix aquest acord, que me sembla normal, ètic i lògic.
Però fent un símil, no seria estrany que algú se n’anés a sopar amb un amic a un restaurant especialitzat en carn quan sap que aquest amic és vegetarià?
Aquest soci no pot imposar les regles del joc. La diferència és que per imposar les regles que ell teòricament voldria, o sigui, reduir les autonomies i reagrupar competències, ho hauria d’intentar fer des de dins en base a un procés de normalitat, no d’imposició. Ara no poden triar, hauran d’esperar a tenir una majoria més que absoluta per imposar el seu canvi. La supressió de les autonomies és un principi utòpic al que Vox sap que mai no hi podrà arribar pels seus propis mitjans, sempre necessitarà un acord amb altres formacions polítiques per tenir una majoria reforçada. És una entelèquia programàtica, que diuen perquè hi ha un sector de gent que ho vol sentir, però saben que no ho podran fer.
Màrqueting polític?
Entelèquia o màrqueting polític, que no vol dir que no es creguin allò que diuen, però saben que no és possible si no es donen certes circumstàncies.
Abans que es fes aquest pacte, però, es feien unes declaracions i es deien unes coses que semblaven principis irrenunciables, línies vermelles, que ara, amb el pacte firmat a Balears, o a altres llocs com València o Extremadura, sembla que ja no són tant clares…
Creure és un acte de fe, i un acte de fe és un acte metafísic de difícil demostració. Hem de jutjar les accions i les realitats, no les paraules prèvies. Per exemple, veurem amb el tema de les autonomies com actuen, com també amb el tema de l’educació, la llengua…
Vostè que fou un dels artífexs de la Llei de Normalització Lingüística, confia en una actuació assenyada en aquest àmbit?
És que no tenen cap altre camí. Per no tenir una actuació assenyada haurien de modificar la Llei de Normalització Lingüística. Una altra cosa és la reglamentació que desplega la Llei. Hi ha hagut una reglamentació que ha fet molta més incidència damunt la llengua catalana que no en una estabilitat i compatibilitat entre les dues llengües oficials en igualtat de condicions. Perquè no podem oblidar que totes dues llengües són oficials, amb igualtat de condicions, i açò ve reflectit a la nostra Llei de Normalització Lingüística. La modulació que es pugui fer d’aquesta llei és el que marcarà la diferència entre l’aplicació que ha fet el pacte d’esquerres i la que pugui fer el pacte de dretes. Jo vull recordar que la normalització lingüística dins la nostra comunitat autònoma no havia estat mai motiu de conflicte fins que va venir José Ramon Bauzá amb el famós TIL. Jo ja vaig dir que s’equivocava amb la imposició i l’aplicació immediata del TIL. Quan la llengua es converteix en un problema, per imposició d’una banda o altra, és la mort de la pròpia llengua.
Per tant, la Llei de Normalització Lingüística no es toca?
Algun aspecte es pot modificar, després de tants anys, però només es podrà fer dins el camp de la Constitució i l’Estatut, i tant un com altre determinen que totes dues són llengües oficials, i no es pot prioritzar més a una que a una altra. Es pot modificar la Llei, però mai en favor d’una o altra, perquè les dues tenen el mateix estatus dins la nostra comunitat, i per tant les dues mereixen el mateix respecte i llibertat.
