Josep Portella / Ciutadella – Abans de continuar amb el tema vull advertir que el títol pot induir a error i que el lector no ha de pensar que es tracta d’un tema polític o relacionat amb la necessària bona relació entre persones de diferent procedència. Ja sabem que diu la nostra cultura tradicional sobre els germans de la moreria, fruit primer de situar a totes les persones del nord del sud de la mediterrània en una mateixa categoria i de recordar els segles que Menorca fou objecte de les ràtzies dels pirates de la mar nostra, alguns dels quals alçaven la bandera de la mitja lluna. No, amb aquest títol vull recordar les primeres televisions domèstiques que van arribar amb gran expectació a Ciutadella, aquelles que només tenien un canal i es veien en blanc i negre. Nosaltres en van tenir una molt prest, quan en Marjal va fer picar a mon pare que un dia es fa presentar amb un Telefunken o no sé quina marca era. Va ser de les primeres que entrà a una casa del nostre carrer; els capvespres dels dissabtes i diumenges, la majoria de fillets del nostre redol venien a veure sa tele a casa, clovelles de cacauets. Allò va ser una explosió, ja que en pocs anys tota Ciutadella en tenia. Els terrats de Ciutadella es van omplir d’antenes i el vell skyline va mudar. Els estius, coses dels anticiclons, no només arribava a Ciutadella la pols en suspensió del Sàhara i plovia terra roja, sinó que arribaven les interferències i en les pantalles es posava un tel de neu amb un so d’oli que fregia i veiem les ombres d’unes figures presumiblement humanes, que alguns deien que eren extraterrestres que captaven les antenes i altres asseguraven que eren programes de televisió marroquins o algerians que, amb el bon temps, arribaven fins a Menorca, amb disgust de tots nosaltres, que no imaginaven que els programes espanyols o italians, per la mateixa regla de tres, podien interferir en les televisions dels nostres veïns magrebins. Era llavors quan el cap de casa, normalment el pare, pujava dalt el terrat i girava l’antena, mentre demanava: i ara? I nosaltres: no, encara surten moros! De vegades, no sabem per quins misteris, la interferència mig desapareixia i nosaltres podíem mig endevinar com acabava el capítol de Bonanza. De vegades, emperò, el pare pernejava fins que es cansava i ho donava per impossible i nosaltres sortíem a jugar pel carrer.
