Joan Pons / Barcelona – He anat a veure Barbie, la pel·lícula. Als Cinemes Verdi de Gràcia. I, tapeu-vos les orelles, m’ha agradat. Moltes dones feministes a les quals respect -Erika Bornay, Anna Belsa Soler, Glòria Bosch…- han dit públicament que no anirien a veure-la ni boges. En canvi, moltes d’altres feministes a les quals també respect no només han anat a veure-la sinó que n’han sortit entusiasmades. Per començar, era imprescindible que qui dugués el pondo de la pel·lícula fos una dona. Ha dirigit el film Greta Gerwig. L’inici és aclaparador i ple d’intel·ligència i ironia. Parodia la famosa escena dels primers humans de l’obra mestra 2001: una odissea de l’espai del cineasta Stanley Kubrick. Des dels inicis de la humanitat -són objectes universals i intemporals- les nines –muñecas en castellà- imitaven un nadó. La gran revolució provocada per la creadora de Barbie va ser incorporar una dona adulta en aquest joc d’aprenentatge que ha anat evolucionant al llarg dels anys -Ruth Handler, que també va ser pionera en la fabricació de pròtesis mamàries després de patir un càncer, va dissenyar Barbie l’any 1959- va adjudicar a la nina centenars de rols que les dones obtenen amb molt d’esforç i moltes dificultats a la vida real. A la pel·lícula, protagonitzada per Margot Robbie (Barbie) i Ryan Gosling (Ken) -s’ha d’estar molt segur de la pròpia masculinitat per interpretar el personatge secundari de Mattel- s’escenifica aquesta dualitat cruel i despietada: a la vida real la dona està discriminada en una societat dominada pels homes (petromasculinitat, esports, cavalls, competitivitat salvatge…); en canvi, en el món ideal de Barbieland succeeix tot el contrari. Per començar, el món a l’inrevés sempre és molt divertit. La pel·lícula no ens engana. Les nines de plàstic són un instrument de les nines reals. Per tant, aquestes darreres projecten els seus desitjos, inseguretats i aspiracions a les joguines. És el que passa a la pel·lícula. Una persona adulta -America Ferrera també està inspiradíssima interpretant aquesta adulta de mirada fosca que encara juga amb nines des de la seu de Mattel i que té una filla problemàtica adolescent- projecta les seves inseguretats, pors, desitjos i insatisfaccions que per simpatia acaben entrant a Barbieland i afectant la dona perfecta de joguina: introdueix el verí tòxic però molt humà de la consciència de la mort i, per tant, de la inevitable finitud. Com a narrador d’històries m’agrada detectar els nusos que s’han de desfer. En aquesta pel·lícula el nus era el final. Com el resolem per tal d’evitar que la bastida s’ensorri i, amb ella, tot l’edifici narratiu? La resolució és realista i, a la vegada, fabulosament encertada. No us faré un espòiler i acabaré amb una anècdota. Sempre m’han meravellat la meva dona i les seves col·legues de la universitat. Es poden estar hores en una classe de màster amb alumnes internacionals seleccionats parlant apassionadament de Kant, de Marc Augé, de Hannah Arendt o de Donna Haraway i dels seus rics i variats pensaments i, durant un descans, xerrar amb la mateixa passió del color de la roba que s’han posat aquell matí. Fins que no m’hi vaig acostumar em va costar. Ara ho veig normal, fins i tot ric. Pel·lícules com Barbie ja no canviaran el present de les dones adultes però sí que canviaran la deriva del temps que ha de venir i les noves generacions d’al·lotes, de filletes petites, no trobaran un món de color de rosa però sí un món cada vegada millor.
ROSA. Color vermell clar que solen tenir les roses comunes. Provinent del llatí, figuradament també significa d’excessivament suau, irreal a força de voler ser dolç i agradable.
