Eduard Riudavets / Ciutadella – Petròglif. Gravat o dibuix sobre una pedra aplicat sobretot als d’època prehistòrica.
Sé que és una gosadia començar la ressenya d’aquesta setmana amb una definició de diccionari. Tot té el seu perquè. Ara anem a l’argument.
Quan la Chaima, una periodista barcelonina, rep informació d’un cas de corrupció urbanística i mediambiental a Fuerteventura, la posa en mans d’un amic enginyer. L’amic morirà en estranyes circumstàncies uns dies després. La Chaima viatja a l’illa canària per seguir el rastre de les corrupteles i també investigar la mort del seu amic. Allà hi comencen a aparèixer cadàvers amb els peus amputats.
És obvi que el que ens explica Les pedres escrites és ficció. Tanmateix, parteix -i això és un absolut i meravellós encert- d’un fet ben real i contrastable: el projecte del gran escultor Eduardo Chillida (que, per cert, va residir a la nostra Menorca els seus darrers anys) de transformar la muntanya de Tindaya, a Fuerteventura, en una obra d’art natural.
Arribats en aquest punt crec necessari fer-vos una sèrie de consideracions.
Les pedres escrites és una excel·lent novel·la negra. Hi trobem tots els elements que validen aquesta afirmació: uns crims, uns intriga perfectament teixida, un indret ben concret i una demolidora crítica social.
Per altra part, l’autora construeix un personatge inoblidable: la Chaima. I no ho dic debades. La seva història personal, que la novel·la ens revela, la fa tan versemblant com poc habitual. Esper trobar-me-la en novel·les posteriors. S’ho val.
Així mateix, si bé part de l’acció transcorre a Barcelona, Malagelada aconsegueix amb una naturalitat esbalaïdora portar-nos a Fuerteventura. Ens fa passejar per Corralejos, la platja de les Tres Vistas, Puerto del Rosario…
I si amb tot això no n’hi hagués a bastament, la intriga es genera a partir dels plans corruptes d’aprofitar la visió artística de Chillida, ja difunt, per muntar una gran operació d’especulació urbanística. Nihil novum sub sole. A casa nostra sabem bé de què parla.
El que sí que és nou és la claredat amb què se’ns mostren les peces del trencaclosques, empresaris, forces policials, multinacionals, polítics, sicaris… i un element propi de Fuerteventura que introdueix una variable més en l’equació: la presència a l’illa de la Legión Española, des que hagués d’abandonar el Sàhara quan aquest territori fou vergonyosament regalat al regne del Marroc. No em puc resistir a citar les paraules amb què l’autora s’hi refereix:
“La Legió era una radiografia de l’herència militar que havia colpit el país sense miraments i que l’havia deixat en la misèria emocional absoluta. Delinqüents comuns, inadaptats i gent de mal viure…”
Tot plegat provoca a l’illa una barreja explosiva que fa dècades que dura. En aquest sentit, la inclusió puntual d’un altre temps narratiu (trenta anys enrere) aporta força, profunditat i amplitud a la crítica, que com a bona novel·la negra, farceix la narració. Perquè, com si amb tot el que explicat no n’hi hagués prou, topem també amb el masclisme més fastigós, amb concepcions racistes, amb el renaixement del feixisme organitzat…
Fa temps que ho estic dient a aquestes ressenyes. La novel·la negra ha esdevingut la veritable novel·la social de la nostra època.
Si més no, deixem-ho clar, Les pedres escrites és una novel·la apassionant, engrescadora, No us la podeu perdre.
Però em permetreu que acabi gairebé com he començat. A més del seu inestimable valor mediambiental, als vessants de Tindaya hi ha nombrosos petròglifs.
