Raymonde Calbo / Felanitx – Assaborir l’art de no fer res, és el que jo practic quan venc a Ciutadella. El lloc s’hi presta. Anar cada dematí ben prest fins al Castell de Sant Nicolau per saludar l’Almirall Ferragut és la meva primera passejada. Llavors, talment com ho faria el poeta romàntic Alfons de Lamartine, seguesc d’un pas somiador el camí solitari durant aquelles hores matinals, del port antic on fa anys record que atracaven els vaixells que venien de Mallorca.
Malgrat alguns canvis en la seva fesomia, no em cans de contemplar, asseguda a un banc, aquell indret un temps poblat de llaüts que malauradament avui es veuen desplaçats per unes grans embarcacions símbol d’un canvi d’època i de manera de gaudir de la mar. És un fenomen que per desgràcia ja hem viscut a Mallorca. És difícil lluitar contra corrent i fer entendre a la gent que el veritable plaer d’estimar la mar i els paisatges que ofereixen les costes meravelloses, tan de Menorca com de Mallorca, s’obté a poc a poc i acompanyat del renou tranquil i pausat del motor del llaüt, embarcació tan característica d’aquestes illes.
Record els anys 1980 amb molta estimació quan un mestre d’aixa de Portocolom (Mallorca), amic del meu sogre seguia posant tot el seu saber, estimació i orgull per la feina ben feta, en la construcció d’un llaüt de fusta que li havien encomanat, fet i modelat amb aquella matèria tan noble, amable i bona de treballar com és la fusta. Encara ara naveguen aquelles embarcacions que duen el seu segell. Una meravella indissociable de l’estampa d’una època esvaïda que amb molt d’entusiasme i coratge actualment algunes associacions intenten que no caiguin en l’oblit.
Jo no sé dibuixar les coses ni el que veig quan passeig pel casc antic de Ciutadella però sí que sé l’efecte que em produeixen. Quan camin pels seus carrers tan polits i tranquils m’envaeix un benestar reconfortant, és com un refugi en un món renouer i superficial. Pens que l’existència està feta del saber mirar amb interès i estimació el nostre entorn, el que tenim a l’abast, on a cada edat s’hi pot trobar el que ens convé i ens agrada. Res d’exotismes ni horitzons llunyans!
Em venen aquests pensaments perquè amb una gran nostàlgia també em puc imaginar aquells carrers plens de jovent entusiasta els dies de les festes de Sant Joan, aquell desgavell reservat a la nostra època de joventut. -“Cada cosa en son temps”, diu la parèmia. I em consol recordant una frase de no sé qui que deia: “Els vells al menys estan segurs d’haver estat joves, mentre cap jove està segur d’ésser vell un dia”.
També m’agrada una cosa tan senzilla com escoltar el rellotge de la catedral tocant les hores perquè em recorda el del meu poble a la meva infantesa sobretot a l’hivern quan nevava i sentia el dringar d’aquelles campanes, ben abrigada davall l’edredó de ploma lleuger i protector del meu llit.
En un món informatitzat, robotitzat, competitiu, mercantil i despullat de tota poesia romàntica, senzilla i humana, aquestes sensacions i reflexions poden semblar puerils, però volen ésser una poesia símbol de resistència contra un món de cada dia més bàrbar i cobdiciós.
I com deia “El petit príncep” d’Antoine de Saint Exupéry – “En el teu país conreen mil roses en un mateix jardí i no troben el que cerquen. Podrien trobar-ho en una sola rosa o en una mica d’aigua, però els ulls són cecs , hem de cercar amb el cor”. És així de senzill, practicar l’art del poc fugint d’una insensibilitat imperant en un món embogit.
