Joan Pons / Barcelona – La setmana que ve són les festes de Sant Bartomeu. Cauen en dimecres i no agafaran cap dia festiu. És igual. Sempre seran multitudinàries perquè la festa estira igual que estiren els cavalls. Plourà? Fa anys que no plou per Sant Bartomeu però solia ser tradició l’aparició de la pluja. Una pluja que mai ha aturat les festes. Ferreries ha canviat. Sempre recordaré una escena que vaig presenciar quan tenia uns dotze anys i vivíem a l’Avinguda de la Verge del Toro, tot just davant l’OAR. El meu pare tenia llogat la part davantera dels baixos a la gelatera italiana FRIGO. Ens passàvem hores asseguts al portal o amb el cul damunt els cotxes aparcats escoltant Bee Gees amb els veïns Pons Riera Virolls abans que els també germans Gibb es fessin famosos amb la banda sonora de Febre del Dissabte a la Nit. Devia ser precisament un dissabte capvespre. Es va aturar un cotxe. Va aparcar i en va sortir un home que es va avançar a la resta de passatgers. Mentre els acompanyants s’enredaven va caminar fins als límits de la plaça de l’OAR i, com si estigués tot sol, va dir en castellà tot imitant un actor d’una pel·lícula de cowboys: “¡Ferrerías, ciudad sin ley!”. Per l’accent de les veus dels acompanyants vaig deduir que eren ciutadellencs. No em va estranyar. Per aquella època jo estava d’intern a Ciutadella i estudiava als salesians. Ho podia posar davant el mirall. Sí, comparat amb Ciutadella, Ferreries era la selva per aquella època. Una autèntica ciutat -poble- sense llei. I m’agradava. Era viu, molt viu. Els carrers estaven alçats i mostraven impúdics la terra vermella; el solars estaven oberts; s’asfaltaven les vies que abans eren de terra batuda; els americans tenien una base de telecomunicacions a la muntanya de s’Enclusa; en futbol érem una potència insular -balear en el cas dels juvenils entrenats per en Santa Teresa-; hi havia cada cap de setmana insults als rivals, intents d’agressió als àrbitres -record fins i tot que un guàrdia civil va treure una pistola i va fer un tret a l’aire per aplacar la multitud-; les empreses locals s’obrien camí, eren pioneres -calçat, bijuteria, fusteria, mobles, construcció…- i el poble, gràcies a aquesta empenta i a les altes xifres de naixements -els alaiorencs, els nostres rivals naturals, ens anomenaven xinos– i a l’emprenedoria (una paraula que s’emprava molt en aquella època) progressava caòticament. Ferreries respirava una arrogància, una rebel·lia -hem de recordar que encara estàvem immersos en una dictadura-, un coratge i una ingenuïtat fresca que el feia temible. Subsistien les dues ànimes. La pagesa, religiosa i tradicional. I la urbana, capitalista i moderna que s’anava obrint pas; l’església també hi va tenir un paper important. Érem xulos, arrogants, bel·licosos. Amb poc més de dos mil habitants podíem competir en tots els àmbits amb la resta de l’illa. Ara ho veig com un miracle. El miracle ferrerienc. Aquesta empenta s’ha perdut i només es manté viva en el record. Després de la cresta hi ha la davallada. Aquell sentiment de superioritat salvatge ha estat substituït per un sentiment d’inferioritat molt perillós. Hi ha esperança. I la Revista de Ferreries de l’Iris en pot ser un punt de partida perquè ha estat a través dels mitjans de comunicació -sobretot IB3 i diari Menorca- on s’ha cimentat aquesta imatge falsa que enfanga la nostra realitat quotidiana. Hem de tornar a creure en Ferreries i en les ferrerienques i en els ferreriencs. Jo no hi he deixat de creure.
EMPRENEDOR. Dotat d’iniciativa i coratge per a emprendre accions difícils.
Per cert, bones festes de Sant Bartomeu!
