Bosco Faner / Ciutadella – María Zambrano Alarcón (1904-1991) va ser una intel·lectual, filòsofa i assagista espanyola. La seva extensa obra no es va reconèixer a Espanya fins a l’últim quart del segle XX, després d’un llarg exili. Fou filla d’un mestre d’un poble de Màlaga. Alumna de Garica Morente, Zubiri i Ortega. Tot i que va ser, com és diu, “un animal polític”, es decebé de la política negant-se ser parlamentària pel PSOE en les eleccions de 1936. Havent guanyat el franquisme, la seva vida va ser un inacabable i esgotador anar i venir entre Amèrica Llatina i Europa (França i Itàlia). No va poder regressar a Espanya fins el 1973. Acabà rebent el premi Princep d’Astúries d’Humanitats i el Cervantes de les lletres. Un dels seus llibres és: “El hombre y lo divino”. Zambrano es forma atenta a José Ortega y Gasset, Friedrich Wilhelm Nietzsche, Martin Heidegger, Edith Stein, Baruch Spinoza…
Llegint una ressenya feta sobre ella pel teòleg José Ignacio González Faux a la Revista Catalana de Teologia, volum 47/2, any 2022, he extret aquests apunts per a mi prou interessants:
-Negar Déu no significa que no existeixi, sols significa una opció personal. Qui es proclama ateu el que diu tan sols és que ell refusa la idea de Déu. Les persones no ens alliberam del que sigui quan optam personalment per fer-les desaparèixer.
La relació amb certes coses no queda intacta quan les negam, més bé pot passar el contrari. Quant més fora del nostre horitzó procuram que quedin, a vegades resulta que més amplia i més profunda és la nostra relació amb el que diem negar, fins i tot arriba a envair l’àrea tota de la nostra vida. (Hi ha persones que afirmen negar Déu o… del que sigui, i no deixen mai de parlar del que diuen negar).
-Paradoxalment, la mort de Déu fa a Déu més present que mai en el que alguns avui anomenen “situació d’orfandat”.
La mort de Déu no comença amb Nietzsche. Ja s’està gestant en el anomenat “deisme” que afirmava l’existència de Déu per raons purament lògiques, però negava qualsevol preocupació de Déu per aquest món. Aquest deisme tampoc és originari del segle XVIII amb Voltaire i més. Ja abans d’ells, el poeta i filòsof llatí Lucreci havia afirmat: “En el cas que hi hagués déus que no es preocupessin per res dels homes… el món estaria buit i els àtoms no podrien poblar-lo”.
-L’ateisme és una resposta de la desolació humana. En el fons, és una declaració desesperada i més negadora de l’home que dels déus. Si Lucreci no s’hagués suïcidat, la seva vida hagués tingut un significat suïcida com la té la de tants que no han consumat aquest gest. Però encara que no es consumeixi el gest suïcida, es comprèn la reacció desesperada de Nietzsche afirmant que, mort Déu, o aconseguim construir el superhome o ens convertirem en els darrers homes, en imatge de res, en ressò sense veu, en mirall d’un buit, en somni d’una ombra, en “una passió inútil”, com digué Jean-Paul Sartre, filòsof francès s. XX.
Per açò dirà Maria Zambrano: “Déu ha mort” és la frase en que Nietzsche anuncia i profetitza la tragèdia de la nostra època.
Sempre val la pena escoltar, llegir, reflexionar…
