Bosco Faner / Ciutadella – No tots som un ressentits, però és veritat que hi ha molt sentiment amagat, mal digerit i que tard o d’hora surt per alguna escletxa. El ressentiment és com a una emoció molt tòxica.
El que és evident és que el ressentiment no és una casualitat, ni és fruit de l’atzar. És a dir, un individu ressentit no ho és perquè sí, sinó que hi ha unes causes. Dos autors ens ajuden a entendre les causes. Nietzsche descriu a fons el ressentiment en una obra “La genealogia de la moral”. Scheler fa una cosa similar en la seva “El ressentiment en la moral”. Els dos donen algunes claus. El ressentiment neix d’haver patit una ofensa. Em van maltractar, enganyar, violar, trair… hi ha una ferida en el passat que, cada vegada que la record, la torn a ressentir.
Rosa Barceló, psicòloga, treu a llum un conte : “El mestre ens demanà que duguéssim un sac i unes pedres. L’exercici consistia en elegir una pedra per cada persona a la qui guardéssim ressentiment, escriure el seu nom a la pedra i posar-la dins del sac. I és clar, alguns sacs eren molt pesats. Durant la setmana havíem de carregar amb els sacs plens de pedres per tot arreu. Era molest carregar amb el sac en tot moment. Aquest fet ens va posar en evidència el pes emocional que carreguem a causa de viure ressentits i, al mateix temps, notar que ens dificultava posar atenció a coses que són realment importants. Així que molts decidirem abandonar el sac. No us podeu imaginar com anàvem de lleugers a partir d’aquest moment. Així vam comprovar que el ressentiment no ens aporta més que una càrrega inútil”.
Aquest conte expressa molt bé que el ressentiment fa més mal a nosaltres que als altres.
Per a Nietzsche, el ressentit seria aquell que veu el món des del punt de vista del “dominat malaltís” que no romp aquesta dominació, ni l’afronta ni la supera, sols l’acull perquè en el fons accepta la seva situació de dominat. Abans que Nietzsche, Kierkegaard considerava el ressentiment com “manca de caràcter”.
El ressentiment és una mala actitud personal no resolta. El ressentit posa mala cara quan veu qui o què és la causa de la seva agitació emocional. El ressentit, conversa malament d’aquesta persona o grup, degradant-la.
Arribam a la conclusió que el ressentiment es guanya no negant-lo; pacificant la ràbia; practicant la flexibilitat intentant veure les coses des de la perspectiva de les altres persones o des d’altres punts de vista; dedicant la nostra energia a fer coses que ens fan sentir bé…
Francis Bacon (1561-1626), filòsof Anglès, ja deia fa temps: “Venjant-nos, ens igualem al nostre enemic; perdonant-lo, ens mostrem superior a ell”.
Max Scheler, filòsof social i religiós alemany, proposava que sols l’amor autèntic és l’antídot contra el ressentiment. I Jesús de Nazaret afirma constantment: “L’amor sana!”.
Segons Francesc Torralba, el ressentiment també neix de la sensació de no haver estat reconegut, comptat, valorat… Segons diu, durant anys les dones han estat retingudes a casa, no se’ls ha donat possibilitats d’estudiar, ni de dirigir empreses, ni d’estar en el món de l’esport. I hi ha un ressentiment contra els homes, perquè històricament les hem menystingudes. El mateix passa amb aquell que, pel color de la seva pell, no el van deixar progressar socialment. Per tant, hi ha una transmissió intergeneracional dels ressentiments.
Hi ha qui creu que la venjança és la solució, però això no és cert, ja que la venjança generarà un nou ressentiment. I aquest espiral va creixent de dimensions. La grandesa rau en implorar el perdó.
