Miriam Triay / Maó – Laura Pons Olives, actriu, gairebé, de naixement, és una de les figures artístiques balears més reconegudes. Neta, filla, dona i mare d’actors, es pot dir, i de fet ella ho afirma, que s’ha passat la vida entre bambolines, trepitjant escenaris. Protagonista d’obres com L’òpera de tres rals (1995), amb la companyia La Clota o Siau benvinguts (2007); també ha sortit a sèries televisives com Llàgrima de sang (2008-2010), a més de locutar per Radio 80, Cadena SER i Radio Municipal des Castell. Una professional amb un gran recorregut al darrere amb qui, des de Nua, hem volgut mantenir una llarga conversa.
EL NAIXEMENT DEL TALENT
“El meu cas és excepcional. Els meus pares s’hi dedicaven, eren actors. Per tant, vivint dins aquest món del teatre i l’actuació, jo no vaig haver de triar”. A l’actriu li va venir tot rodat, ella ja s’havia criat així, i sabia que era el camí que seguiria des de petita. “Vaig començar fent papers de fillet i filleta, com a El alcalde de Zalamea, amb Joaquim Serra, quan just havia acabat de fer els 14 anys”. Una vida, per tant, la de Laura Pons, teatral i artística que, fins i tot, a vegades l’ha portada a demanar-se què hagués sigut d’ella, quin camí li hagués agradat seguir, si no hagués nascut en el si de la seva família. “Vaig començar a fer teatre tan petita, que sempre n’he fet”.
L’època en què Pons es va iniciar, en l’àmbit teatral de l’Orfeó Maonès, s’estrenava una obra cada setmana. Era un moment d’explosió cultural i teatral molt important. Va créixer interpretant personatges de Linares Ribas, Alfonso Paso, Calderón de la Barca, García Lorca… col·laborant amb companyies teatrals com, la maonesa La Clota, o la ciutadellenca, Delfín Serra. “Fent una obra cada setmana he tingut l’oportunitat d’interpretar papers molt diferents, i amb els quals he après moltes coses. Tanta varietat, des de tan jove, enriqueix molt”.
EL TALENT QUE CONEIX MÓN
Amb una trajectòria iniciada als 14 anys i amb múltiples papers protagonistes i brillants des del 1986, Pons ha treballat amb directors com Jordi Vivet, a Ròmul el Gran (1986), amb Pitus Fernández, de la companyia La Clota, amb obres com La viuda entremaliada (1988) o Reines de Shakespeare (2020), aquest és amb el director que més ha treballat; Luca Bonadei amb Siau benvinguts (2007), i Josep Mª Miró i Coromina amb La dona i el debutant (2009), paper pel qual va obtenir el Premi de l’Associació de Teatres i Auditoris Públics de les Illes Balears a la millor intèrpret femenina 2010. Una gran varietat de directors que han permès a l’actriu poder nodrir-se d’un gran bagatge i una gran experiència.
Va ser, de fet, un d’aquests noms, el de Bonadei, que va marcar un abans i un després en la seva vida. “L’any 2007 van representar una obra d’Alexandre Ballester, al Teatre Principal de Palma i, per coses de la vida, em van cridar a jo perquè interpretés un dels papers principals”. En aquells moments Pons va donar una passa important en la seva trajectòria, ja havia sortit de l’illa, la coneixien i la cridaven de fora. “Jo pensava que tot es quedaria amb Siau Benvinguts. Però no, a partir d’aquell moment, em van començar a cridar per fer altres obres i sèries a l’illa veïna”.
Així, la carrera de l’actriu es va obrir, i va deixar de fer només teatre, per començar amb la televisió. El 2008 va iniciar la seva primera sèrie, Llàgrima de sang, amb IB3. “Vaig entrar per fer un personatge de tres mesos, però vaig acabar fent-lo tres anys i convertint-me en la protagonista”. Després van venir altres títols com L’anell (2011) o Migjorn (2013-2014), totes sèries de la cadena autonòmica, que veien, en un dels seus personatges, el reflex de l’actriu maonesa.
L’ACTUAL LAURA PONS
Una trajectòria que sempre ha estat en marxa, fos d’una forma o altra. Ara, en l’actualitat, a més de fer alguna feina, esporàdicament, “vaig fent coses, però cosetes, ara ja obres grans no”, l’actriu ha format part del jurat del Premi Born de teatre durant diferents anys, és de la junta directiva dels Amics de s’Òpera de Maó, també ha estat vocal de teatre de l’Ateneu de Maó i ha presentat nombrosos festivals i actes culturals a Menorca.
I una carrera professional que, a més, ha tingut la gran sort que fos acompanyada. Els seus pares ja formaven part del món artístic, però Pons es va casar amb un home de l’espectacle, amb el qual va tenir 3 fills, dues d’elles apassionades del teatre i la dansa. L’actriu ve d’una família d’actors i ha format més actors. Una passió que sembla no abandonar la sang i que, compartida, es viu d’una altra manera. “He tingut una vida teatral preciosa, he fet feina amb els meus pares, amb el meu home, amb els meus fills”.
PINZELLADA PER LA HISTÒRIA TEATRAL MENORQUINA
En aquest sentit, Pons, i els diferents personatges de l’escena teatral, estan de celebració el pròxim 27 de març. És per açò, que l’actriu maonesa ens ha fet una pinzellada de com es viu el teatre. “Abans hi havia més companyies i més vida teatral que no ara. Però també és veritat que el nivell d’exigència ha canviat. En la meva època féiem una obra cada setmana, ara els actors assagen durant mesos”. Açò ha comportat que el teatre estigui més adormit, que moltes obres que es representen aquí siguin de gent de fora i que, a més, després d’haver assajat durant mesos, els actors no tenguin molts llocs on anar-la a representar.
Aquesta reflexió, llavors, és mostra de la complicada situació del teatre que, a més, i de sempre, no ha permès que a Menorca es pugui viure d’aquesta professió. “El teatre sempre ha tingut el mateix problema: sous mal pagats, professió mal vista… Tothom ha hagut de fer altres feines, no s’hi ha pogut dedicar exclusivament. O, fins i tot, han acabat marxant fora per poder viure de l’actuació”. I, en aquest sentit, l’actriu no és gens optimista, ja que pensa que la conjuntura teatral seguirà així durant molts més anys.
L’actriu maonesa que ha explorat i conegut diferents escenaris, a punt de complir els 78 fa una reflexió i un viatge pel que ha sigut tota la seva vida, tant artística com personal. Una trajectòria plena d’oportunitats i coneixement, de persones fantàstiques que li han aportat coses diverses, i sobretot, de molt d’amor i molta passió per l’actuació. Una feina, però, que si no millora en els pròxims anys, se seguirà vivint de forma precària a l’illa, fent que els professionals hagin de marxar.
