Alguns dels països més rics del món van experimentar forts augments de la pobresa infantil entre el 2014 i el 2021, segons dades publicades avui per l’oficina d’investigació d’UNICEF, Innocenti. La taxa d’Espanya es manté estable, però se situa en el 28%, cosa que deixa el nostre país al lloc 36 de 39 (només per sobre del Regne Unit, Turquia i Colòmbia) a la taula classificatòria general de països d’alt ingrés -Unió Europea (UE) i Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE)- que analitza conjuntament la situació actual de pobresa infantil i la seva evolució en els darrers anys.
A la taula de situació actual de pobresa infantil entre 2019 i 2021, el nostre país se situa també al lloc 36, només per davant de Romania dins de la UE; si es tingués en compte només la dada més recent d’ingressos del 2021, Espanya és el país de la UE amb la taxa de pobresa infantil més alta.
“L’any 2023, una taxa de pobresa infantil així a Espanya és inacceptable, i no podem tornar la vista a un altre costat davant la situació de qualsevol nen, nena o adolescent al nostre país que no gaudeixi d’unes condicions de vida dignes”, afirma Gustavo Suárez Pertierra, president d’UNICEF Espanya. “Darrere d’aquestes xifres hi ha nens, nenes i adolescents que no es poden permetre menjar carn, pollastre o peix almenys una vegada cada dos dies ni fruita i verdura diàriament, que viuen a cases sense una temperatura adequada, que no tenen roba, calçat o llibres adequats, o que no poden participar en activitats de lleure o anar-se’n de vacances un cop l’any. Això té conseqüències a curt, mitjà i llarg termini, i impedeix el compliment de molts dels seus drets”, afegeix.
Segons el Report Card 18: Child Poverty in the Midst of Wealth, a finals del 2021 encara hi havia en aquests països més de 69 milions de nens a llars amb ingressos inferiors al 60% de la renda nacional mitjana. Davant la publicació d’aquest informe, UNICEF España ha elaborat una edició especial que posa l’accent a la situació al nostre país.
L’informe global conclou que Polònia i Eslovènia són els països que estan millor fent front a la pobresa infantil -amb una reducció de més del 30%-, mentre que alguns dels països més rics estan quedant endarrerits, com França i el Regne Unit. Espanya millora lleugerament les seves xifres respecte al període de partida, però ocupa el lloc 22 de 39 en el progrés de la pobresa infantil, amb una reducció de només el 4% entre el 2014 i el 2021 (en conjunt els països analitzats han reduït de mitjana un 8 % la seva pobresa infantil, és a dir, sis milions de nens i nenes menys en aquesta situació). És a dir, Espanya se situa en la categoria de països que partien d’unes altes taxes de pobresa infantil, les dades de les quals no mostren una millora significativa, encara que es mantenen relativament estables.
La pobresa infantil no depèn en excés dels nivells de renda dels països: Espanya i Eslovènia, per exemple, tenen nivells similars de renda per habitant; tot i això, Eslovènia té una taxa de pobresa del 10%, i Espanya del 28%. A més, al nostre país el percentatge de nens i nenes en pobresa persistent (dos o més anys en situació de pobresa) és el quart més alt dels països europeus analitzats, per sobre del 20% en el període 2017-2019. També preocupen al nostre país la taxa de privació material i severa*, que el 2022 era del 10,3% i situa Espanya al sisè lloc de la UE, empatada amb França i per sota de Romania, Bulgària, Hongria, Eslovàquia i Grècia (a Finlàndia o Eslovènia aquesta taxa està per sota del 2%) i la de privació material infantil**, amb Espanya al sisè lloc de la UE amb un 19,7% de nens i nenes en aquesta situació (lluny dels dades de Romania, amb un 42,5%, però també molt lluny de Finlàndia o Suècia, per sota del 4%).
L’anàlisi també posa de manifest enormes desigualtats en els riscs de pobresa. Així, les famílies migrants, els nens i nenes a la comunitat gitana, els que tenen una discapacitat o els que viuen a llars amb un sol adult -especialment una dona- estan particularment exposats a la pobresa.
Les conseqüències de la pobresa poden durar tota la vida, ja que els nens que viuen en la pobresa tenen menys possibilitats d’acabar l’escola i guanyen salaris més baixos quan són adults. En alguns països, és probable que una persona nascuda a una zona desafavorida viva entre vuit i nou anys menys que una nascuda a una zona rica, segons l’informe. La pobresa crònica o persistent s’associa amb més problemes d’aprenentatge, de salut o problemes emocionals i de comportament respecte als nens que no pateixen la pobresa o ho han fet de manera puntual.
Per això és fonamental acabar amb la pobresa infantil, i al nostre país la nova legislatura, a més del recentment creat Ministeri de Joventut i Infància, suposen una nova oportunitat per fer-ho. Si bé en la darrera legislatura es van posar en marxa polítiques i ajudes socials que contribueixen a millorar la renda per a les persones i les llars amb menors ingressos (com els ERTES, l’increment de salari mínim, l’impost mínim vital i el complement per nen, o el paquet de mesures contra la inflació), no han funcionat completament per manca de focus específic a la infància, estar limitades a rendes molt baixes, o tenir una cobertura limitada i un alt nivell de “no accés” a les ajudes. Cal expandir les polítiques socials de suport econòmic orientades a la infància i les seves famílies, millorar l’accés a serveis essencials, ampliar la cobertura de mesures de conciliació i garantir l’educació 0-3, avançar en la garantia d’accés a habitatge adequat, etc. involucrar la pròpia infància en el debat; per això cal impulsar eines com la Garantia Infantil Europea, aprovar la Llei de Famílies o establir una prestació universal per criança.
“El problema de la pobresa infantil a Espanya és estructural, i ha de ser abordat com a tal. La reducció és possible, però és una decisió política. Cal fer un esforç més gran i més ràpid per aconseguir que cap nen, nena o adolescent del nostre país visqui en situació de pobresa. No fer-ho té i tindrà un cost personal enorme, social i econòmic, i qüestiona la sostenibilitat futura d’altres sistemes de protecció social”, conclou Suárez Pertierra.
A nivell global, el Report Card demana als governs ia les parts interessades que actuïn amb urgència per eradicar la pobresa infantil:
Ampliar la protecció social dels infants, incloses les prestacions familiars i infantils per complementar els ingressos familiars.
Garantint que tots els nens tinguin accés a serveis bàsics de qualitat, com ara escoles d’educació infantil i educació gratuïta, que són essencials per al seu benestar.
Creant oportunitats d’ocupació amb una remuneració adequada i polítiques favorables a la família, com ara el permís parental retribuït, per donar suport a pares i cuidadors a conciliar la vida laboral amb les responsabilitats familiars.
Garantint l’existència de mesures adaptades a les necessitats específiques dels grups minoritaris i les llars monoparentals, per facilitar l’accés a la protecció social, els serveis clau i el treball digne, i reduir així les desigualtats.
La pobresa infantil a les Balears:
Segons la darrera Enquesta de condicions de vida de l’INE (2022), la taxa de persones de 0 a 17 anys en risc de pobresa és d’un 22,5; i la taxa de privació material i social severa de 0 a 17 anys a la nostra comunitat és d’un 8,6.
