Actualment tenim de tot i molt per a menjar, si bé els preus també estan disparats i de manera especial en alguns aliments de primera necessitat com és el cas de l’oli d’oliva, el sucre o les fruites i verdures de temporada, a més de la carn de porc, però tot açò no és res si ho comparam amb les restriccions que van patir els nostres pares i avis, o molts d’ells en temps de postguerra, on a Ciutadella, hi havia gent que passava fam.
La cuina dels anys 40 i ben entrats els anys 50 va ser una cuina de supervivència, on res es feia malbé i tot s’aprofitava. Eren els anys de les cartilles de racionament, de l’estraperlo i el contraban, de la cuina de temporada i de fer rebost i engreixar un porc per a passar l’hivern.
Quan faig la secció dels 75 anys del Setmanari El Iris em surten detalls que ens porten a aquells anys com els avisos de les cartilles de racionament, de les inspeccions fetes a botigues que posaven aigua a la llet, de la caseta d’abastos que hi havia aferrada al setileno on es revisaven tots aquells carretons que des del camp arribaven a Ciutadella per tal que no es passés cap mercaderia no declarada…
Eren els anys en que tot s’aprofitava i res es feia malbé, amb el pa dur feien pancuit, o el mullaven amb vi al que s’hi posava sucre al damunt i era la bereneta d’adults i d’infants, com el pa amb tel de llet, el pa amb oli i sucre o el pa amb oli, tomàtiga i pebre vermell, d’aquells al·lots amb el cap pelat titina.
Es feien oliaigos amb espàrrecs, amb col, i amb allò que tenien a l’abast, a més de sopes broixes i de carn en veien molt poca.
Era per açò que la gent sortia al camp a cercar espàrrecs, esclata-sangs, caragols… i amb allò en feien coques amb la farina, a vegades d’ordi, de les cartilles de racionament, o olles de caragols amb herbes i patates, de la mateixa manera que es recollia la verdolaga i els llensons, a més dels colissos…
La dieta d’aquells anys era potser més saludable que la d’avui en dia, però es passava fam, i els plats eren de llegums sense proteïna que no fos de la provisió del porc que havien sacrificat a les porquejades amb els ossos salats, el sèu que també s’emprava per cuina quan no es tenia accés a l’oli d’oliva i de petits bocins de sobrassada.
Plats com l’arròs de la terra, la fava i fideu, les pinxes al caliu, patates mortes, raoles del que hi hagués, monyaco fregit amb sobrassada o botifarró després de les porquejades o el peix, al que sí es tenia accés perquè era, en aquells anys, més o menys abundant i a bon preu.
Era per açò que a més de la figura del caçador, hi havia també la del guarda rural que vigilava el lloc i les terres davant els furtius… Com també a cada casa hi havia una canya de pescar i a Baixamar mateix es pescaven pagells, variades, esparralls, colque llobarro i fins i tot anguiles. Hi havia pescadors d’oblades i es cuinaven amb suquet; com també es pescaven anfosols a s’Escala del Rei, a sa bocana des port.
Eren temps de carestia, de quan cada festa era un motiu de bona gastronomia com les formatjades per Pasqua, els torrons per Nadal, el xocolati i ensaïmada per Sant Joan, les coques a l’estiu… Potser perquè en menjaven uns dies a l’any, aquests eren més esperats, més desitjats i sabien millor quan es menjaven. Es donava valor, cosa que avui, desgraciadament hem perdut perquè ho tenim gairebé tot al nostre abastament i podem trobar formatjades a diari, com menjar tomàtigues tot l’any i ens hem acostumat a unes dietes que semblen, però que no son tant sanes com aquelles, encara que es passés, com m’han comentat més d’una vegada els majors, fam.
