Miriam Triay / Illa del Rei – Erola Arcalís (1986) és una menorquina apassionada de l’art que, després d’haver estudiat un Màster de Belles Arts especialitzat en fotografia al Royal College de Londres, va traslladar la seva residència a la ciutat britànica. Enguany, i després de tota una vida vivint de i per l’art, la professional ha presentat la seva primera exposició a casa. Es tracta d’una mostra col·lectiva. Una exposició en la qual, a més, és l’única menorquina.
Com neix l’artista?
Per jo aquesta passió per l’art i la fotografia va arribar un poc tard. Devia tenir ja uns vint i pocs anys. Ja havia partit a estudiar a Barcelona. I va ser arran d’agafar-me un any sabàtic i partir de viatge per diferents llocs, que vaig començar a fer moltes fotos, i a adonar-me que m’interessava i m’agradava la fotografia.
Ja de tornada, vaig veure que volia continuar aprenent d’aquest art. Amb aquesta intenció vaig entrar a la Grisart de Barcelona. On vaig fer les primeres passes cap al seu coneixement. I on també em vaig adonar que la meva passió no era cap a una fotografia digital i comercial. Justament quan vaig iniciar els estudis al centre, havien llevat el laboratori d’analògica, i no vaig poder experimentar de la manera que m’hagués agradat.
Després de veure que no m’agradava prou aquest tipus de fotografia, vaig partir a estudiar un màster de Belles Arts especialitzat en fotografia al Royal College de Londres. Aquí vaig poder aprendre i treballar el laboratori. Vaig començar a emprar càmera de gran format amb plaques. I vaig anar trobant el meu llenguatge.
I quin o com diria que és el seu llenguatge?
No se centra únicament en fotografia. Sinó que també barreja escriptura i vídeo, entre altres arts. També m’agrada, per exemple, exposar els objectes que he fotografiat, perquè la gent els pugui apreciar. Una obra, exposició, meva no se sol focalitzar en un únic tipus de peça i/o art. Es tracta d’un concepte molt ampli.
Com definiria el seu art idò?
És difícil de definir. Perquè la gent em sol dir que som fotògrafa, i jo no m’hi consider, únicament. Jo pens que em moc un poc dins l’art conceptual. I sí que empr un mitjà que és essencialment tècnica fotogràfica, però de forma diferent al que estem acostumats. No és fotografia documental ni periodística. És un recurs més per poder contar una història. Molt abstracte. Poc representatiu.
El podríem definir com a art conceptual?
Sí, però alhora també és un art molt personal i emocional. Hi ha una part pròpia i una part més conceptual i d’investigació. Dues que han d’estar en equilibri.
Passam a parlar d’Estudis d’un naufragi, el títol que rep la seva part en l’exposició col·lectiva ‘Després del mediterrani’, ubicada a Hauser & Wirth fins al passat 29 d’octubre. És la primera vegada que ha exposat obra seva a Menorca, a casa?
Sí. I no sé molt bé per què n’és la primera. Supòs que no s’havia donat l’oportunitat anteriorment. Però em fa molta il·lusió que part de la meva obra s’estigui mostrant a Menorca.
Com es dona aquesta participació en la mostra col·lectiva?
Gràcies a Oriol Fontdevilla, el comissari, que va ser qui ho va organitzar i ens va contactar a tots. La veritat és que just m’ho va dir, el projecte em va interessar moltíssim. També per la idea que presentava: una interpretació diferent del mediterrani. I, en general, ha sorgit una col·lecció molt interessant. Ha fet una recerca d’artistes i obres molt bona. Hi ha gent de tot el mediterrani, de diferents parts del globus. És més, i curiosament, quan ens vam conèixer els diferents artistes, ens vam adonar que teníem moltes coses en comú, més enllà de fer aquesta mostra. Sobretot en la manera que fem feina, les preocupacions que tenim… La veritat és que és una experiència que he gaudit molt.
N’Oriol Fontdevilla idò, va unir artistes més enllà de la temàtica de l’exposició?
Sí, jo trob que ell ha fet molt bona feina en aquest sentit. Ens ha posat en conversa a diferents nivells.
I centrant-nos ja en la seva part dins aquesta mostra, com neix?
‘Estudis d’un naufragi’ és la part d’un treball més ampli titulat ‘Derelictes (i altres utopies)’. I va començar a partir del record del meu besavi Paco, i el seu projecte laboral centrat en la construcció d’un vaixell. Jo era molt petita, però la meva memòria guardava bocins d’aquella construcció. I em va picar la curiositat. Vaig començar a investigar. I la primera sorpresa va ser veure que hi havia molt poca documentació al respecte. Es tractava, a més, d’un vaixell que s’havia de convertir en la llar d’una comunitat utòpica. Però es va acabar cremant en circumstàncies misterioses.
A causa de la poca informació, vaig decidir acudir al lloc on el meu besavi havia estat construint el vaixell, i encara que haguessin passat més de trenta anys, vaig poder trobar-ne restes. Elements amb els quals vaig experimentar artísticament.
“A vegades em sent una arqueòloga fictícia; jug amb els objectes per intentar entendre la seva part conceptual, del moment que va existir. I alhora, li cerc el seu propi simbolisme”.
El projecte total ha durat cinc anys. Està format per moltes capes. Les fotos d’arxiu que la meva família tenia; els materials trobats; els bodegons i jocs fotogràfics que havia estat fent per seguir i expressar la història; l’estudi sobre el fet i el context històric en què va passar, que és la transició democràtica espanyola… I, alhora, jo pens que també hi ha una part d’homenatge a Menorca, a casa.
I, per descomptat, és el pretext per tenir un diàleg amb el passat. El meu besavi era algú amb idees que sobresortien de l’establert, i probablement m’hagués agradat tenir una conversa amb ell.
I quina part, llavors, de ‘Derelictes (i altres utopies)’ és ‘Estudis d’un naufragi’?
A jo m’agrada sempre adaptar el projecte a l’espai expositiu. El que he presentat a Hauser & Wirth ha estat dins una exposició col·lectiva. Llavors, en l’adaptació ha d’entrar també la conversa amb les altres obres i els altres artistes. En aquest sentit, m’he cenyit més a la part fotogràfica del projecte. Una part a la qual dona inici una imatge d’arxiu on apareix el meu besavi construint el vaixell. Ell obra l’exposició.
Per exemple, he tingut una altra part exposada al Casal Solleric de Mallorca, molt més gran, ja que es tracta d’una exposició individual, on també apareixen parts audiovisuals, escrites i d’instal·lació de materials trobats. En aquest espai, a més, també hi ha un joc amb la il·luminació, per crear una atmosfera concreta.
És diferent cada espai, i l’obra s’ha d’ensenyar segons aquest.
Diria que quan fa el seu art, presenta una temàtica predilecta?
Jo crec que tenc tendència a interessar-me per coses que d’alguna manera connecten amb la memòria col·lectiva o la memòria històrica. I alhora faig molta feina amb el simbolisme dels objectes.
A vegades sent que som una arqueòloga fictícia, perquè jug amb els objectes per intentar entendre la seva part conceptual, del moment que va existir. I alhora, li cerc el seu propi simbolisme.
Diria que ha trobat traves en el seu camí professional, pel simple fet de ser una dona?
Evidentment. Dones que facin feina amb càmera de gran format no són massa comunes. És un equip bastant pesat. Crec que el món de la fotografia encara està molt dominat pels homes. A vegades em deman com seria si fos home, si em tractarien de la mateixa manera.
Una de les situacions que he viscut, més d’una vegada, per exemple, és que em tractin com una assistent, i a l’home que realment és el meu assistent, el tractin com a l’artista professional. Donen per fet que l’home és el professional i la dona l’ajudant.
Així i tot, diria que hi ha avanç?
Pens que sí, i crec que el món de l’art està fent un esforç molt gran a nivell de representació femenina, sobretot. Però queda molta feina a fer. Encara tenim una gran majoria masculina que domina l’art i la fotografia, les sales d’exposició i la representació.
De fet, en aquest sentit, crec que la galeria Hauser & Wirth és una de les que està més avançada. A més que gran part de les treballadores són dones, també presenta una gran rellevància de l’artista i figura femenina en l’art.
Sí que hi ha un canvi i una voluntat, i em vull centrar en açò, però és important recordar que encara hi queda feina.
Ja per acabar, ens podria parlar d’algun projecte futur o en marxa?
Ara estic fent feina amb un projecte nou, que va començar a Itàlia l’any passat, on vaig fer una residència de dos mesos, però encara queda molta feina de desenvolupar i seguir fent i veient com l’enfoc. Però sí, hi ha més coses en marxa, sempre hi ha coses en marxa.
