Em fascinen les escales i, de totes les escales que em fascinen, les escales que més em fascinen són aquelles que no condueixen aumon. Diumenge dia deu de desembre vam anar a la recerca d’una de les escales més polèmiques i al·lucinants que a l’illa es poden pujar i davallar. Vam deixar el cotxe a l’aparcament de Canutells i vam davallar a la platja amb les casetes de pescadors tancades amb portes de color verd com les canyes del barranc.
Hi havia aigua al torrent i les canyes trencades -gruixades com si fossin de bambú- feien de pontet entre el fang i les nostres sabates. La porta amb codi estava oberta i estalonada amb una pedra. Vam pujar i vam caminar paral·lels al Camí de Cavalls. Des del mirador vam veure les escales impressionats i l’enderrossall de Binicalaf. El punt de vista tot ho canvia. La sal que tragina el vent del sud ha cremat les mates i les ha inclinades cap al nord. Hi ha el blau de la mar, el blanc de les onades quan rompen, el groc estratificat de les dunes fòssils estratificades per l’acció humana i els diversos verds de la vegetació de les piscines marines i de les plantes que resisteixen tots els embats. L’escala és perfecta. Led Zeppelin ens va interioritzar l’escala que va cap al cel.
El llibre del Gènesi, a través del somni, ens va mostrar l’Escala de Jacob que condueix al paradís. Però l’escala que mena a la mar? I l’escala que davalla a l’infern? El viatge quotidià va agafant un caire Bíblic. Dins la primera cova del penya-segat de marès ens trobarem un mardà en estat d’avançada descomposició: tot pell, banyes, ossos i pols. L’escala que condueix a la mar és sòlida. Està feta de formigó i hi ha baranes d’ullastre a banda i banda del caminant que pot descendir amb agilitat. Hi ha dos trams de llenya amb travessers semblants a vies de tren i dos pals com de telèfons de color verd fluix fortament estacats amb formigó. Es perceben tensions contraposades entre agents molt poderosos que semblen lluitar per l’hegemonia. La mar que sempre s’acaba imposant, els humans que han deixat les osques a la pedra com ferides que han cicatritzat, la geologia que s’embarbolla entre el marès, la duna fòssil i la pedra viva; i el plàstic i l’acer que és present en forma d’una nansa blanca o en els hams d’un suret desclavat de l’aigua i que les roques cubistes retenen entre les seves cuixes cruixents. No som res.
Engrunats entre els penyals i la mar enfurida són les roques caigudes del cel les que ens protegeixen. Fa de bon caminar damunt les moles despreses ja que estan encaixonades i no es mouen encara que has d’anar alerta. Els fòssils marins són una anècdota de tan abundants. Ens dirigim a la cova que hi ha cap a l’est -quan hem pujat al mirador hem vist des de Maó les costes de Ciutadella- perquè allà on hi has dormit deixa de ser un llit i passa a ser experiència compartida amb els coloms que surten dels seus enfonys que recuperaran quan hàgim marxat. La pujada no és extenuant si durant el trajecte continues gaudint del paisatge. A vegades fa ràbia tanta bellesa menorquina. Quin sentit té escriure si la natura, amb el llapis freturós del temps, escriu millor que tu?
BINICALAF. Caseria del municipi de Maó (Menorca), format al voltant de la possessió de Binicalaf Vell, a la parròquia de Sant Climent. Té tres talaiots. L’Enciclopèdia Catalana no diu res ni de l’enderrossall ni de l’escala.
