Menorca sempre ha estat més a prop de Barcelona que de Palma. És cert que en els darrers anys, la relació s’ha equilibrat. La presència d’IB3, els tràmits administratius centralitzats a Palma, les visites a Son Espases, la Universitat (sobretot la seu a Menorca), els joves mallorquins a Sant Joan, són vincles que promouen aquest major contacte.
En Gabriel Cañellas deia que Menorca tenia dos mals: sa tramuntana i els mallorquins. No crec que les coses siguin així, la veritat. Ell ho deia per dir després que faria que aquesta idea perdés valor. A pesar que ens hem fet a prop, Barcelona continua essent la ciutat que atreu la gent de l’illa. Antigament, el principal pol d’atracció eren els metges, i l’amo en Xec de s’Ullastar n’és un paradigma. Qui no ha anat d’antic a Barcelona per metges?
L’altre dia passejàvem per un espectacle de llums als jardins i edificis de l’hospital de Sant Pau i recordava que muare hi va estar internada dos anys, quan en tenia set o vuit, per recuperar-se d’una cama trencada. Aquest vincle ha perdut força d’ençà que els serveis sanitaris a Menorca i a les Balears han millorat fins a posar-se, en molts casos, al mateix nivell. Ara, quan hem de viatjar per metges ho fem a Mallorca.
Passats els anys i conquerida la democratització (accés quasi universal) de la Universitat, centenars de joves parteixen cada any a fora i, a l’hora d’elegir, Barcelona continua essent el destí preferit, per l’oferta acadèmica, però també pel batec de la vida a la gran capital. Després de dues generacions d’estudiants desplaçats en massa, molts d’ells han quedat a viure a Barcelona, on han trobat feina, han creat una família (generalment entre un menorquí/na i un català/catalana)), han posat casa i han tingut fills. La família tradicional es manté ben viva, però en molts casos en la distància. Es perd el contacte quotidià, que visites esporàdiques no compensa. La distància es fa més gran quan els fills o filles a Barcelona tenen fills i els pares d’aquells o aquelles es converteixen en avis.
Les persones sabem que, quan arriben a edat adulta, els fills s’emancipen, ho tenim ben après i assumit, però ens costa més acceptar no poder servar els nets. Per això, cada setmana, són molts els avis que agafen l’avió per anar a donar dues besades als nets en una expedició plena d’amor i d’enyorança.
