És mal de fer començar el primer escrit de 2024 quan encara estàs en el regolf de la festa final de 2023. Són dies de previsions i propòsits, però a mesura que vas complint anys aprens que cada vegada és més difícil projectar idees cap al futur.
A veure, jo en tenc moltes a l’àmbit personal: fer el tercer i quart tom del recull d’expressions, dites i refranys, promoure la creació del llibre “Alaior, quan érem infants i joves”, a la manera del que vam fer a Ciutadella, publicar els estudis ja fets sobre la nissaga Parpal i sobre “Lluís Companys i els anarquistes de la Mola”, acabar el diccionari de les víctimes republicanes de la guerra civil i començar dues biografies llargues que fa anys que esperen el sus, una sobre el general republicà maonès, Vicenç Guarner Vivancos, i una altra sobre Joan Mir i Mir. Ja veurem fins on arriben aquests propòsits intel·lectuals, condicionats, com els personals, a les circumstàncies que poden marcar un itinerari o un altre. Amb els anys, aquestes “circumstàncies” pesen cada vegada més. I açò ens passa a tots en qualsevol aspecte de les nostres vides. N’hi ha de personals i n’hi ha a les que ara posaré el nom de socioambientals.
Avui, aquestes no son molt favorables, ja que formen un marc que no permet la confiança. La falca publicitària del microespai de ràdio diari que faig a la SER, “Dedicatòria”, comença amb un: “En aquest temps d’incerteses…” Deu tenir ja tres anys i he estat incapaç de canviar-la. La gent deu estar cansada de sentir-la. La vaig fer quan esclatà la COVID i és molt cert que aquella “circumstància” va ser la mateixa per tots i va originar moltes incerteses. Però encara tenc la sensació que, passada la crisi sanitària, s’ha mantingut la incertesa en el mon que vivim. Potser, en l’univers que gravita entorn de cadascú de nosaltres no ho notam o no ho feim evident, tot sembla com un riu que segueix un curs inalterable, però en l’univers que formam la humanitat està clar que habitam en una gran incertesa, una incertesa que descohesiona les comunitats i fa que puguin créixer idees enfollides que ja crèiem que estaven proscrites, que la humanitat havia superat a partir de la raó i la història.
Ho podem veure en moltes qüestions, però potser la principal és la que, a pesar de tenir consciència que aquest model de creixement i explotació dels recursos ens aboca al col·lapse no fem res per evitar-ho. La crisi ecològica mundial no és de menys gravetat que la que originà la COVID, però a pesar dels crits d’auxili que ens envia el planeta som incapaços de reaccionar.
