Explicava Milan Kundera la manera que tenen els estats repressors d’acabar amb les comunitats històriques: “Per liquidar els pobles es comença per privar-los de la memòria. Destrueixen els teus llibres, la teva cultura, la teva història. I qualcú més escriu altres llibres, els dona una altra cultura, inventa una altra història; després d’açò, la gent comença a oblidar lentament el que són i el que van ser. I el món que t’envolta s’oblida encara més de pressa.” A Menorca celebram la diada de Menorca per Sant Antoni per evitar aquesta dissolució de la identitat però la liquidació s’ha tornat a activar amb el govern de PP i VOX. Ho hem d’aturar si estimam la cultura de Menorca i fer-ho de manera proactiva. Per aquest motiu, qualsevol expressió cultural que vagi en contra d’aquest intent d’extermini del tipus de vida que ens van donar els nostres avantpassats hauria de ser un esdeveniment festiu, reivindicatiu, popular. Ciutadella ho sap molt bé i ha commemorat aquesta identitat i ho ha fet sense complexos amb les festes de Sant Joan, amb la diada de Sant Antoni o amb els actes del dia 9 de juliol, una data que ha homenatjat de forma magistral Pau Faner amb La dama de Constantinoble. Aquest és el camí i, com passa amb el sentit comú, el sentit comú amb el temps s’acaba imposant. Maó ha posat una cortina davant l’atac que va patir a mans de Barba-rossa l’any 1535 i crec que és un error que s’ha de corregir. La Trup, dirigida pel maonès Sergi Marí, s’hi ha posat i estrenarà avui, diumenge, 14 de gener a les 19,00 hores al Teatre Principal de Maó l’adaptació teatral de la meva novel·la Barba-rossa amb dramatúrgia del propi Sergi i de Clara del Ruste, i protagonitzada pels actors Josep Mercadal, Rodo Gener, Àlvar Triay, i per les actrius Queralt Albinyana, Agnès Romeu i Enka Alonso; un elenc de luxe. Si a Ciutadella és una commemoració, a Maó és un trauma. No s’han de tenir nocions de psicologia a l’hora de diagnosticar el pas del trauma a la celebració dolorosa. Maó va resistir amb el mateix coratge que Ciutadella i la traïció -si és que n’hi va haver- va ser de les elits. Les víctimes són víctimes i l’escenificació d’aquest trauma maonès i menorquí pot ajudar a sanar la nostra història en aquests temps difícils. Aquesta és una de les moltes raons que fan interessant la dramatització de Barba-rossa. L’almirall turc és un dels pirates més famosos de la història i va atacar Maó, provocant la mort i la destrucció, el setembre de 1535. Un segon tret interessant és que el conflicte entre Orient i Occident, com podem veure a Palestina o com vam poder comprovar durant l’atac a les Torres Bessones per part de Bin Laden, encara és una realitat lacerant i viva. El tercer tret excitant és la ficció. Una novel·la, que ha estat traduïda al castellà i al rus, i que forma part d’una antologia de literatura catalana en una revista on hi va publicar Boris Pasternak, sobre un caçador d’ocells que, encegat per l’amor, viatjarà a Istanbul on coneixerà Barba-rossa. Un Papageno trist i caparrut embruixat pels ocells, pel seu cant i pels seus colors. Història, reconciliació, amor, aventura, resiliència, exotisme i horror passat pel sedàs de la màgia del teatre. Aneu al teatre, amigues i amics. No deixeu que ens engalavernin la nostra història.
ENGALAVERNAR. Privar una cosa del seu moviment propi i normal. Derivat de galaverna, paraula que originàriament devia significar ‘gel’, relacionable amb les italianes dialectals calaverno (toscà), gaverna (genovès), galaverna (bolunyès).
