“Els textos que he aplegat en aquest volum, publicats originàriament en diferents diaris i revistes al llarg dels últims deu anys, tenen com a objectiu intentar d’entendre, explicar i, en menor mesura i amb tots els matisos que es vulguin -res més ridícul que un periodista que es pensa ser influent-, intentar de canviar la Mallorca actual.”
He optat per encetar aquesta humil ressenya de Quan t’acorralen les flames, de Pere Antoni Pons, amb aquesta cita textual de la introducció perquè deixa clar, molt millor del que ho podria fer jo, la motivació i el contingut del llibre.
Dit això, em permetreu unes consideracions personals. Si bé es centra en la realitat mallorquina, molt del que hi podem llegir és perfectament aplicable a Menorca; per altra part, he conegut personalment a la major part de les persones que són entrevistades o a les que es fa referència i, així mateix, he viscut de ben a prop situacions, fets i decisions que se’ns exposen a aquest recull. Això m’ha permès reviure episodis de la nostra història comuna. Tanmateix, qui s’endinsi dins el llibre sense previs coneixements igualment es trobarà en una privilegiada talaia per saber i entendre on som i perquè, tots plegats, hem arribat a ser-hi. Ja des d’ara us puc dir que l’experiència és tan colpidora com il•lustrativa… i, en parer meu, absolutament necessària.
Els qui seguiu aquesta secció setmanal, que prest complirà set anys, ja sabeu que bàsicament es centra en la narrativa. Només en comptades excepcions he gosat parlar-vos de poesia o assaig. Si més no, ressenyar Quan t’acorralen les flames era indefugible. He topat amb pocs llibres tan intensament clarificadors com aquest, amb una prosa tan esmolada i que gosi, sense hipòcrites endolciments, treure a la llum les nafres que patim i de les que, en bona part, en som responsables.
Així Pere Antoni Pons ens parla de la identitat com a poble, de la cultura, del model econòmic… i no dubta a enfrontar-nos a la dura realitat: turistificació exacerbada, depredació territorial, substitució cultural, castellanització progressiva, feblesa de qualsevol projecte alternatiu sostingut en el temps…
Potser el més gran mèrit d’aquest assaig és que no és en absolut complaent, justificatiu o esbiaixat. Sincerament, l’esguard lúcid i, en certa manera, fredament asèptic de l’autor, hi ha moments en què cou. Les anàlisis sobre el mallorquinisme polític, amb el que he estat estretament vinculat per mor de la meva militància, sovint són punyents, però no per això menys certes. En tot cas, et forcen a reflexionar i, sense cap mena de dubte, la reflexió profunda i assossegada és imprescindible si volem salvar el nostre país -els nostres països- del total anorreament. Actuar exclusivament empesos per les circumstàncies del moment és la recepta segura per al fracàs.
Així mateix, la dissecció quirúrgica que fa l’autor sobre Espanya i el nacionalisme espanyol identifica clarament perills i amenaces, paranys i fal·làcies, però també les renúncies i errades dels que, en principi, tenim el compromís de fer-ne caure les màscares. Del color que siguin, per cert.
Perdonau-me aquesta lectura tan personal, i no sé si encertada, de Quan t’acorralen les flames, però és que les temàtiques que Pons posa sobre la taula són tan actuals, i calen respostes tan urgents, que no me n’he pogut estar de comentar-vos-ho.
Tornem, però, ara a la tònica habitual de les meves ressenyes. El llibre està estructurat en quatre apartats que responen, més o menys, al que ja us he comentat. També us he de dir que he gaudit molt, moltíssim, de la conversa, inclosa en el llibre, amb quatre persones per les quals tinc una arrelada i ferma, però no cegament acrítica, admiració i amb les que, en un moment o l’altre i d’una manera o l’altra, he col•laborat: Mateu Morro, Damià Pons, Pere Sampol i Sebastià Serra Busquets.
He de cloure ja la ressenya i no estic segur, més enllà de transmeteu-vos el meu entusiasme, d’haver fet justícia a l’obra. Per això vull deixar clar que Quan t’acorralen les flames és un llibre que cal llegir, perquè, ens ajuda força a “veure’ns i pensar-nos més a fons, a discutir-nos més constructivament, a projectar-nos més afuadament cap al futur…”.
