Miriam Triay / Ciutadella – Toni Genestar (bateria), Guiem Soldevila (veu, guitarra i teclats), Pacífic Camps (guitarra) i Víctor Hernández (baix) són els integrants del grup musical Manners. Format per la passió cap a la música que sentien els seus membres a una edat molt primerenca, el grup va anar evolucionant fins que, en un moment donat, el 1998, “la carretera es va bifurcar en quatre i cadascú va iniciar un nou camí”.
A finals de l’any passat, 25 anys després, i de forma totalment sorprenent i imprevista, el grup es va tornar a reunir, brindant als seus anteriors seguidors, i als nous que puguin sorgir, el seu primer àlbum: ‘Punctum’ (2023). Treball que presenten en concert avui, 20 de gener, a la Sala Multifuncional d’Es Mercadal, a les 20h – entrades disponibles a codetickets.com-.
Per què heu decidit tornar?
Pacífic Camps (P.C): Hi van haver diversos factors que van coincidir. El fet de no haver enregistrat mai un àlbum fins al moment, va ser un punt de pes. Però també, l’entrevista a Ràdio Far dedicada a Manners, que va fer en Pedro Sánchez Tuomala a en Guiem. En aquest moment, l’espurna es va tornar a encendre.
Guiem Soldevila (G.S): Exacte, en aquesta entrevista, de fa tres anys, en Pedro em va demanar si teníem pensat reunir-nos per tocar en concert. A partir d’aquí vam quedar un dia per parlar-ho, i tocar junts. I hi va haver química, va funcionar. Així que vam decidir gravar un disc partint del material original de l’última etapa ‘progressiva’ del grup.
Durant aquests 25 anys de separació, què ha significat Manners per vosaltres? Teníeu previst o volíeu que el grup es tornés a formar algun dia?
Toni Genestar (T.G): Va significar molt. Nosaltres vam créixer tocant junts, amb Manners. I crec que sempre hi va haver il·lusió de tornar, en algun moment, fos com fos.
G.S: Es tracta del grup amb el qual vam aprendre a fer música en equip de manera autodidàctica. Va ser la nostra escola i també el nostre goig. I sincerament, no estava gens previst que el grup es tornés a reunir després de la seva dissolució el 1998. Però va sorgir així.
P.C: Per jo Manners és un estat emocional i musical permanent, indefinit, toquem o no toquem.
“Manners és un estat emocional i musical permanent, indefinit, toquem o no toquem”
Com definiríeu, idò, el nou treball musical?
Víctor Hernández (V.H): Fa 25 anys vam entrar per una porta i ara hem sortit per una altra. És quasi com mirar-nos a un mirall del que érem. Però hem canviat, i la forma d’entendre les cançons també. Al disc hi ha reflectit el que hem viscut, a vegades, fins i tot, de forma molt visceral.
G.S: ‘Punctum’ sona a nosaltres en el moment actual, com diu en Víctor. És la primera oportunitat d’escoltar a Manners amb una bona producció, nous arranjaments i lletres (aquest cop en anglès) d’una bella profunditat.
Es tracta d’un disc autoproduït. Ha estat gravat gairebé tot al meu estudi aquí a Ciutadella, comptant amb les mescles de Mathias Chaumet (França), la masterització d’Yves Roussel (Barcelona), i editat per la discogràfica Satelite K (Barcelona), amb l’ajuda de Tomàs Orell a la portada.
Un disc que, de fet, actualment es pot trobar en físic, tant en vinil com en CD, a Tot música (Ciutadella) i Sime Musicasa (Maó). A més, és clar, d’estar a les plataformes digitals.
D’on sorgeix el nom ‘Punctum’?
V.H: Significa aquella cosa d’una imatge, aquell detall inesperat, o inicialment trivial, que finalment és el que li dona impuls i la fa especial. Bàsicament, sintetitza la idea que l’art, difícilment, es pot fer amb receptes.
I pel que fa a la portada?
V.H: Es tracta d’un fotograma de la pel·lícula ‘Falling leaves’ (1912), d’Alice Guy, que recoman molt visionar. En aquesta es mostra una metàfora interessant sobre el pas del temps, i l’inevitable de la mort. I com en el punctum, mostra com allò que no té importància dins un món modern i mecanitzat, és el més important.
Quanta estona hi heu estat treballant en aquest projecte?
V.H: Doncs uns 25 anys. Com deim, el disc sorgeix de tot allò que ara som, però també del que ja érem abans.
I què ha suposat per a vosaltres?
T.G: Doncs molt, perquè sempre havíem volgut gravar un disc d’allò que havíem creat junts. I ara ja ho hem pogut fer.
Un disc que, tot i que faci mesos que està disponible, presentau avui, 20 de gener, en el concert a la Sala Multifuncional d’Es Mercadal. Què ens podeu explicar d’aquesta tornada als escenaris? Teniu pensat seguir de gira, en aquest sentit?
P.C: És molt difícil preveure les sensacions que tindrem dalt l’escenari, però ho donarem tot per fer un bon concert.
V.H: I pel que fa al que vindrà, no hi ha res definit, però la música mai s’acaba. Si seguirem fent coses o no és encara un misteri.
Si ens remuntam a l’origen del grup, com va aparèixer Manners?
G.S: Manners es va formar per la passió cap a la música que sentíem en una edat molt primerenca. Tocàvem rock junts amb 9-11 anys. El grup ‘Ja t’ho diré’ i, especialment, l’enyoradíssim Sente Fontestad, ens van acollir al seu local d’assaig i ens van oferir fer un primer concert amb ells en un escenari. Açò va ser el 1990 i els components érem uns altres, en Toni Genestar, en Martí Genestar, en Joan Salord i jo.
T.G: Va ser, de fet, al Club de Tennis OAR on en Guiem i jo vam connectar. Sobretot, a nivell de gustos musicals. Així, el juny del 1990 vam fer el nostre primer concert, i la resta és història…
I què significa Manners?
T.G: Jo era fan del grup de heavy-metal ‘Manowar’, així que vaig cercar un nom semblant. Un petit homenatge, potser.
Quina dirien que en va ser l’evolució?
G.S: Manners va passar per moltes etapes, i vam fer una gran quantitat de concerts durant els set anys que va durar la banda.
Al cap de poc de començar, el quartet original es va ampliar amb en Damià Gelabert als teclats.
El 1995 hi va haver una nova transformació, amb la sortida d’en Martí, en Joan i en Damià, i l’entrada al baix d’en Víctor Hernández.
Així, i durant dos anys ens vam convertir en un trio de hard-rock amb temes propis i també versions, amb una clara influència dels grups dels 70.
La nostra darrera metamorfosi, el 1997, va ser la més complexa, amb una immersió en la composició de cançons pròpies de rock progressiu, i amb l’entrada de Pacífic Camps a la guitarra.
És a partir del que vam produir en aquesta darrera etapa que hem basat, encara que amb molts canvis, el nostre nou disc ‘Punctum’.
“Va ser un viatge compartit on vam viure molt intensament coses fantàstiques. Però com a tot viatge, hi va haver un final”
Per què i quan es va dissoldre?
P.C: Manners va ser un viatge compartit on vam viure molt intensament coses fantàstiques, màgiques, i d’altres no tant. Però com a tot viatge, hi ha un final.
G.S: Va arribar un moment en què les inquietuds de cadascú van canviar, i vam preferir deixar amistosament el projecte. Açò va tenir lloc a principis del 1998.
Després d’haver-vos reunit, teniu pensat seguir treballant conjuntament?
G.S: És difícil saber-ho. Manners és sempre una incògnita. Marcam els nostres passos depenent de com ens sentim. Cadascú de nosaltres té diferents projectes professionals i vitals, així que, ara és el moment de gaudir del present amb el nou disc i el concert de dia 10!
T.G: De moment hem fet un disc, que ja és molt. I després del concert ja veurem… mai se sap!
P.C: Així com es van succeint els anys i madures, aprens a fer projectes que siguin assumibles. I açò implica ser prudents. Ara volem acabar el que teníem previst: Fer un disc i un concert de presentació. Personalment, no em preocupa si ho deixam aquí, Manners és un estat intern que sempre hi serà.
