La desgràcia fa gràcia. Després del constant temporal de llebeig que va tombar els pins de Cala Galdana, la paret circular que els protegia i la pràctica totalitat del passeig marítim, una gernació, jo diria que pràcticament tota Menorca, ha visitat la platja del sud que un dia molt llunyà va dibuixar el riu que flueix pel barranc d’Algendar. Ha estat un degoteig constant com he pogut comprovar cada vegada que hi he davallat per veure com es ponia al sol rere les muntanyes de Mallorca -amb la sensació que es colgava a la mar, rere la retxa calitjosa de l’horitzó- o per passejar-hi es ca que ni s’ha adonat del terrabastall. Gent de Ciutadella, de Maó, d’Alaior… o de Ferreries que no hi davallen mai han deixat el cotxe a l’aparcament de Serpentona o a la pista de na Gran o als carrers de la urbanització de Cala Galdana i han davallat a la platja amb la intenció d’observar les destrosses que va provocar el temporal. Va ser causat pel vent de llebeig i no es va moure durant un mes de la posició encarada de manera que es va acabar convertint en la gota d’aigua d’Ovidi que forada la roca només per la simple i caparruda constància. La desgràcia fa gràcia però provoca sentiments desiguals entre els visitants. Uns s’ho miren per confirmar la deriva dolenta que va agafar la platja més polida de Menorca des que es va construir l’hotel arran d’aigua convertit per sempre en un gran espadat mineral. D’altres, que aconsegueixen separar el passat del present hivernal, s’entristeixen en veure les destrosses civils i naturals. La pregunta que es fan uns i altres és si estarà arreglat a l’inici de la temporada turística. Si teniu aquest temor us he de tranquil·litzar. Aquest passat dimarts, vigília de la Diada de Sant Antoni, han davallat a la platja -la mar es troba en el punt zero i sempre es davalla per anar a la mar- els llenyataires encarregats de serrar els pins caiguts. Com que eren pins rodons i sans tenen una copa densa, esponerosa i circular. Els troncs són gruixuts i, el que impressiona més, són les arrels que també són gruixades i d’una longitud extraordinària. Havien dibuixat un recorregut horitzontal considerable com si cerquessin la carícia de la poca terra dels voltants abans d’enfonsar-se en el marès blanc. He pogut saludar a molta gent coneguda i desconeguda que han davallat per veure les destrosses provocades per la natura. Uns s’ho miraven tot traspassant les bandes plàstiques policials i tocaven amb les seves pròpies mans els troncs i les arrels; d’altres ho fotografiaven des del passeig. M’he creuat amb antics companys d’escola dels salesians que m’han contat els seus entrebancs de salut, al mateix Capità Tiranya i a la seva encantadora dona o a ferreriencs d’edat encara més avançada que la meva que recordaven quan van sembrar els pins a tocar de la mar. Setanta? Vuitanta anys? Resisteixes tot aquest temps a la vora de la mar, absorbeixes la sal de les tempestes, en vius de totes les castes i, un dia, s’ajunten totes les males estrelles del firmament i et tomben perquè així havia de succeir. I, encara que només siguin pins, t’entristeix. Em fa pensar en una frase de Nabokov: “Bellesa més compassió. Açò és el més proper que podem estar de la definició de l’art”. Ara els serraran i desapareixeran per sempre més.
EIXIVERNAR. Fer hivern, fer temps hivernal. Passar l’hivern; castellà invernar. Dur el ramat d’ovelles a pasturar a terra d’altri, durant l’hivern, per escassesa de pastura en la terra pròpia. Del llatí.
