A la possessió de Miramar, propietat de l’Arxiduc Luís Salvador, a Mallorca, hi vivia un voltor engabiat. Amb el temps s’havia convertit en un ocellot que era el centre d’interès més visitat dels jardins de l’Arxiduc. Un missatge l’havia recollit pujant a un puig proper quan aquell ocell era jove i tenia una ala ferida. Havia crescut i s’havia recuperat perfectament del seu mal. L’alimentaven bé, tres cops al dia amb carns i s’acostumà a viure tranquil dins aquella gran gàbia. Un dia decidiren alliberar-lo i el poeta Joan Alcover (1854-1926) ho conta així:
“Vol llibertat l’il·lustre voltor?…Doncs, ja la té.
No es mou: hem d’arruixar-lo per aconseguir que surta:
Prova d’alçar-se, pega una volada curta,
i cau; en pega una altra i es posa a un turó.(…)
I sent que la campana de Trinitat el crida,
I, fent la torniola, s’acosta a sa presó,
I dins la gàbia espera l’arxiducal ració”.
La poderosa au no era capaç de viure en llibertat després d’acomodar-se al captiveri. A partir d’aquesta anècdota Joan Alcover escriví un dels seus versos més coneguts: “No és bo per ésser lliure qui a ser esclau s’avesa”.
Any després, ja un home casat i funcionari a la Sala de l’Audiència de Palma després d’unes dures oposicions, Joan Alcover escriurà aquest poema autobiogràfic titulat “El voltor de Miramar”. Com va dir l’escriptora Maria Antònia Perelló: “ el voltor engabiat de l’Arxiduc simbolitza el poeta engrillonat a la feina grisa (jo afegiria però segura i confortable) del buròcrata, del relator condemnat a llegir els expedients que li arriben mentre el seu cor anhela abraçar la dolça lira i estendre les ales del magne ocell per sobrevolar la vida amples “horitzons de l’art”…
Pot considerar-se que aquest poema esdevingué una profunda reflexió sobre l’ofici del poeta i les vicissituds de la vida ordinària a les què es veu sotmès en funció de les seves responsabilitats familiars com era el cas de Joan Alcover.
Aquesta anècdota del voltor de Miramar em recorda el poema “L’albatros” de Charles Baudelaire. Per ell aquest ocell era símbol de llibertat i grandesa per la seva capacitat de volar, i per tant d’allunyar-se del terra on els homes es mofaven d’ell. En aquest poema escrit el 1859, aquesta au marina simbolitza la sublimitat i el desafecte al món material. L’ocell desplega les seves majestuoses i gegantines ales evolucionant pel cel atzurat atorgant-li la superioritat moral i espiritual talment com la del poeta. També evoca la solitud i l’exclusió del l’artista home de geni incomprès i rebutjat, incapaç d’adaptar-se a les realitats ordinàries car les seves ales de gegant l’impedeixen caminar. Ell evoluciona en les altures i no es pot adaptar a la vulgaritat i mediocritat dels homes. Certament un pecat de supèrbia de Baudelaire però: què seria de la poesia sense la seva empremta i la seva poètica feta de brevetat i recerca de la perfecció degut a un treball pacient sobre els mots i els sons?
Les belles rimes d’un poema sempre amaguen a part d’un estat d’ànim, de l’exaltació de la bellesa d’un paisatge, de paraules d’amor, de desamor, o d’històries de moltes batalles, reflexions i missatges profunds inherents a la condició humana i al món que l’envolten. M’agrada assaborir amb curiositat i a poc a poc, sense presses, aquest gènere literari, la poesia, per gaudir-la en plenitud.
