Itziar Lecea / Ciutadella – Pilar Vinent ha fet tota la seva vida laboral al Consell Insular, com a assessora lingüística i correctora. Ha vist passar governs de tots els colors, i ha estat testimoni de primera fila del canvi generacional que va suposar la normalització lingüística a les escoles. Un procés que ell va haver de fer no com a estudiant, sinó com a treballadora. Fa poques setmanes que la vida de na Pilar, però, ha transmutat del despatx del Consell als passejos de bon matí amb el seu ca. És el que permet la jubilació, tot i que assegura que aquestes primeres setmanes té prou feines. Amb ella revisitam la situació actual de la llengua i l’ús institucional.
Com es sent, ja havent formalitzat la jubilació?
Estic molt agraïda d’haver pogut fer aquesta feina, perquè m’ha agradat i m’ha omplert durant 40 anys i tres mesos. 40 anys també al servei d’assessorament lingüístic, just poc abans de començar a funcionar el Consell com a institució, pel que podria dir que el vaig estrenar. El servei el va crear en Joan López Casasnovas, quan era conseller de Normalització lingüística. I el vaig estrenar jo. Tanmateix, el que va començar com a servei d’assessorament lingüístic ha crescut en un departament amb molta més activitat, més enllà de la correcció dels textos que es generen. Actualment, es diu Servei de Política Lingüística, i fins fa poc també hi havia inclòs el Patrimoni Cultural Immaterial, que ara ha passat al servei de Patrimoni.
Com era el dia a dia dintre d’aquest departament?
Quan vaig començar era bàsicament corregir i formació dels funcionaris, perquè estaven tots un poc “peixos”. La formació la feia pels tècnics del Consell, però també per personal dels Ajuntaments. Hem de tenir en compte que, quan jo vaig entrar a fer feina, hi havia persones allà a dins més majors que jo que mai havien pogut estudiar català, pel que no sabien com escriure en la nostra llengua. Així i tot, he de dir que la meva formació no és de filòloga, sinó d’Història Contemporània; però demanaven un llicenciat en Filosofia i lletres quan es va convocar la plaça. De totes maneres, amb el temps, em vaig treure altres titulacions, com el C2, la correcció de textos, llenguatge administratiu… Tot el que feia falta.
Quins van ser els fonaments del departament?
De tot d’una, en Joan López va tenir clars els objectius del departament, que era bàsicament fer prendre consciència a la gent de la importància de recuperar els usos lingüístics dintre de la nostra societat, i dintre dels sectors en particular, com l’educatiu, on ja havia començat. Però també econòmic i productiu. Així, vam fer una primera campanya que es va dir “Fem camí”, que era una barqueta que anava amb un motoret poper cap a terra.
La situació de la nostra llengua era diferent llavors?
Sí, i tant, però hi havia com a més ganes de fer un canvi. Les persones de la meva generació i més majors, que havien estudiat dintre de la dictadura, van veure com se’ls limitava el dret de poder escriure en la nostra llengua. A Menorca hem tingut la sort de poder xerrar sempre en pla. Per açò crec que hi havia més ganes que ara d’emprar la nostra llengua, i es manifestava amb la campanya anual que fèiem, per promoure’n l’ús en tots els nivells de la societat. Per exemple, vam fer una campanya per comerços, amb uns adhesius on posava “Aquí rallam en pla”. Eren campanyes bàsiques, però que arribaven a la població. Fins i tot vam fer unes camisetes que posaven “No et mosseguis sa llengua”, emprant l’article salat.
Ara potser seria motiu de comentari el fet d’emprar l’article salat al Consell, però és que no passa res per fer una campanya amb la qual el que volem és que la població es senti identificada.
El salar és un senyal identitària de la nostra parla. Es pot emprar per tot?
És un debat que hem tingut dintre del departament; concretament, el fet de l’ús de l’article salat a les xarxes socials. El que tenim clar és que és un article que s’empra en el registre col·loquial i oral. Són les xarxes socials un registre d’aquest tipus? En certa manera, però quan es xerra des d’una institució, ja no és un context col·loquial, ha de ser formal. No estem en cap cas dient que no es pot emprar l’article salat, tot el contrari, sinó que cada un té el seu registre. I l’article literari tampoc ha de ser un identificatiu d’un altre territori, perquè no ens és gens estrany dins la nostra oralitat. “La catedral” és l’exemple més típic, però aleshores els hi posam l’article literari. O expressions com “a la torta” o “girar a l’esquerra”, són expressions que empram diàriament, i no hi ha una regla, ni ho identificam amb un territori. I és el que, des del servei, hem lluitat sempre per mantenir.
I com s’ha fet aquesta feina de manteniment del dialecte?
Des del minut zero hem promogut la modalitat del subestàndard balear i menorquí pel que fa a lèxic. Mai se’ns ha acudit emprar les formes verbals del Principat o de València. Sempre hem prioritzat un “empram” per davant “emprem”, i és la pràctica que hem intentant inculcar dintre de la casa, perquè l’administració ha de ser propera a la població també amb el llenguatge.
Marcar criteris amb un fet tan íntim com és la llengua no deu ser fàcil.
No és gens fàcil, efectivament. Però, per exemple, sempre hem intentat difondre el lèxic que empram a Menorca. No hem xerrat mai d’un “servei d’escombraries”, sinó d’un “servei de recollida de fems”. I, com aquest, molts exemples. El problema és que, a vegades, hi ha qui empra la llengua com a eina política, i ens han dit moltes vegades que els assessors lingüístics som gent pagada per la Generalitat… Sense preocupar-se a llegir el què publicam des del Consell. Tenim llibres d’estil, publicacions com les revistes Àmbit, Ona, Oliaigua… Qualsevol publicació que ha passat per les nostres mans, hem emprat tant les formes verbals com el lèxic més proper als menorquins i menorquines.
Com veu la situació de llengua a nivell social actualment?
S’ha de fer molta feina si volem mantenir la nostra llengua, perquè la situació de fa 40 anys i la d’ara és del tot diferent. Per començar, no teníem xarxes socials, ni tota la informació que ens arriba ara per internet. O la facilitat d’accedir a qualsevol tipus d’informació des de qualsevol dispositiu. Quan vaig començar jo al Consell, no teníem ni ordinadors!
Quina lliçó s’enduu d’aquests 40 anys?
Si no hi ha implicació de tota la societat, quedarem sense llengua. S’ha de cercar la implicació de tothom perquè quan hi és, la cosa avança. Però ara mateix tenim factors que fan que no avanci, com per exemple els grans fluxos de població de fora que venen a viure a Menorca. Està clar que tothom ha de poder xerrar la llengua que vulgui, però, com a menorquins, tenim el dret d’emprar la nostra llengua a ca nostra. Hem de poder crear consciència entre la població actual de què, si no s’empra, morirà.
