Aquesta setmana hem començat el cicle final del Carnaval. Antigament, el Carnaval començava a Menorca el dilluns de Reis i arribava al dimecres de cendra, és per açò que a aquests dies que van des del dijous jarder (llarder) fins al darrer dimarts, els deim “darrers”, ja que tancaven un llarg cicle de balls públics. Record que fa trenta-cinc anys vaig treure, en la col·lecció Quaderns de Folklore, la història del Carnaval a Menorca, des de finals del segle XIX fins a finals del segle XX. En essència, el carnaval s’ha celebrat igual en els darrers dos-cents anys, fins i tot amb la mateixa cadència d’actes. La celebració actual tampoc no ha canviat gaire d’aquella de fa quaranta anys, potser la diferència principal és l’aparició de disfresses prefabricades a 20 euros, que treuen molts de maldecaps als pares i adolescents, atrofien la seva capacitat creativa i imaginativa i constitueixen un altre element del mercat de l’oci. Per la part bona, el recurs ha servit per omplir els carrers de gent que va de la peluda. Record que quan era pare de fillets petits, ens reuníem unes setmanes abans amb altres pares i, en el menjador de l’escola del doctor Comas, compartíem unes estones confeccionant els vestits de disfressat dels nostre fills. Supòs que ara es deu fer igual, ja que les escoles són un dels pilars sobre els que s’assenta la tradició. No record quin va ser el darrer any que em vaig disfressar, supòs que ja en fa més de deu, i açò que no solia fallar mai. De disfresses em van fer moltes, en record una que va tenir repercussió. Era el carnaval de 1987 i feia poc que vivia a Maó. No se’ns va ocórrer res més que representar un Sant Sopar. El Bon Jesús i els dotze apòstols anàvem pel carrer amb una taula llarga i tot so menester i paràvem taula als llocs més impensats. A la fotografia que reproduïm no es distingeixen i m’estim més no donar noms, ja que alguns apòstols foren després prohoms de Menorca. Durant molts d’anys també, vaig escriure el testament d’en Carnestoltes a Maó, com abans havia fet de forma ocasional amb el que es llegia al Bambú, a Ciutadella. Record que el mateix dimarts a fosquet ens reuníem sis o set al bar del Cercle Artístic i li envelàvem a matar, calents com veníem després d’haver anar a menjar la sobrassada al camp. Després venien els disgusts.
