Una vegada, fa molts d’anys, quasi vaig anar a un concert de Kevin Ayers (Kent, 1944). Era, o havia de ser, al camp de futbol, llavors encara de terra, de Los Pinos on jugava, i encara juga, el CE Alaior. L’aire feia olor de “colitas”, com havien dit els Eagles uns anys abans a la cèlebre, enigmàtica i obsessiva cançó Hotel Califòrnia, i els teloners eren els irrepetibles Maladie d’Amour del polifacètic Jordi Odrí que n’era el cantant i que havien agafat el nom d’una cançó de Michel Sardou. Van tocar els teloners amb una energia sorprenent i contagiosa que contenia una invitació, que llavors em va semblar xocant, bel·licosa i diabòlica -i encara m’ho sembla per les connotacions colonials, ingènues i nacionalistes-, d’acompanyar els components del grup a anar a matar guiris -una paraula que mai no m’ha agradat i que té un origen basc: escurçament de la paraula “guiristino” que prové de les guerres carlines, durant les quals les forces que parlaven en eusquera anomenaven així als seus enemics, els cristins, denominats d’aquesta manera per Maria Cristina de Borbó- a Son Bou, l’arenal d’Alaior. Encara que els meus amics i jo vam xalar amb els Maladie d’Amour formats, a més pel poeta i actor, pel també admirat Miquel Plana, l’actuació estrella havia de ser -sí, torn a donar pistes amb la utilització de l’indicatiu imperfet- el cantautor anglès Kevin Ayers que s’havia fet famós molt jove, l’any 1966, després de ser el vocalista, guitarrista, baixista i fundador de la mítica banda de rock psicodèlic Soft Machine de l’escena de Canterbury, que, per acabar-ho d’adobar, música electrònica i literatura, havia agafat el nom de la novel·la The Soft Machine, de William S. Burroughs, i que havia estat comparada amb els encara més mítics Pink Floyd. Aquí ens hem d’aturar. Què pintava Kevin Ayers, que després de sortir de la banda de rock progressiu l’any 1970 havia realitzat una notable carrera en solitari, que havia fet feina amb Brian Eno, Syd Barret, John Cale, Elton John i Mike Oldfield, que havia enregistrat més de vint discos en solitari i que vivia a Mallorca, a Deià? Aquí precisament hi ha la clau. No en tenc les dades i el coneixement per afirmar-ho amb rotunditat. L’any 1984 -el concert frustrat al camp de futbol Los Pinos devia ser en aquestes dates; tal vegada un any després-, Kevin Ayers havia tret el disc Deia… Vu -un joc de paraules que ara fa una mica de vergonya- en el segell mallorquí Blau creat per Joan Bibiloni. Precisament, en Joan l’havia d’acompanyar dalt l’escenari, i el carismàtic músic de Manacor i la banda que portava va ser l’encarregada d’amenitzar el concert mentre el públic esperava l’aparició de l’estrella. Què va passar? Només ho saben de primera mà els Maladie d’Amour, Joan Bibiloni, els músics que l’acompanyaven i els organitzadors. Jo només he fet servir la imaginació i el veig, completament borratxo o del tot drogat, estès en un d’aquells bancs de fusta dels vestidors del camp d’Alaior que coneixia com a jugador de futbol que m’havia enfrontat moltes vegades a l’equip local. Tal vegada intentant deixondir Kevin Ayers dins la dutxa en la qual m’havia dutxat amb els meus companys del CE Ferreries. No record si el músic de Canterbury va acabar sortint a l’escenari. Diria que sí però, si ho va fer, va cantar malament un parell de cançons, va esgarrinxar la guitarra i em va robar la possibilitat de dir -com puc dir dels Rolling Stones o Lou Reed- que un dia vaig anar a un concert de Kevin Ayers.
