Em perdonareu que comenci la recomanació literària d’aquesta setmana amb un breu recorregut personal. Us assegur que hi treu cap. Fa gairebé tres anys que, en aquesta mateixa secció, vaig ressenyar Napalm al cor. Em va aclaparar tant que vaig haver de recórrer a versos de Ronda amb fantasmes, de Rosselló-Pòrcel, per traslladar-vos la forta impressió que m’havia causat.
El passat desembre vaig assistir a l’adaptació teatral de la novel·la. Va coincidir que després de la representació es va celebrar un col·loqui (per cert, respecte a l’obra vaig passar de l’escepticisme a l’entusiasme, i així ho vaig comentar) en el que, Pol Guasch, va anunciar la seva segona novel·la. Precisament la que avui us comentaré, Ofert a les mans, el paradís crema,
Vaig fer mans i mànigues, tan engrescat estava, per obtenir-la i, dies abans que oficialment sortís a la venda, ja l’havia aconseguida. Així mateix, vaig tenir el plaer de poder ser a la presentació. Només us puc dir, sense córrer el perill de menjar-me tot l’espai, que va ser intensa, profunda, màgica…
Tanmateix, anem ja a la novel·la.
“D’això tracta, també, la meva història: del temps. Del temps que no torna, perquè el temps mai no torna. I també de la por, perquè un dia tens por d’una cosa i l’endemà tens por de tot”
Amb aquest paràgraf, que gairebé encapçala el llibre, l’autor ja dibuixa què hi podem trobar en aquesta narració que amb una prosa poètica i misteriosa, intimista i lluminosa, ens endinsa en un univers de dolor, però, alhora, també d’alliberament.
La Rita viu a la Colònia, un assentament miner dalt d’un cim. En Líton, viu a ciutat, però visita sovint un poble de la vall per allunyar-se “d’aquell comptagotes de coneguts que s’anaven esvaint”. Dos mons diferents i allunyats que, si més no, es troben. L’amistat que “ és una estranyesa que no se fa amb paraules, sinó amb fets”, esdevé àncora i brúixola. Els permet travessar el desert que els envolta, enfrontar les ferides, les decepcions i… la malaltia.
Perquè si bé la novel·la ens mostra un escenari de malson, en una terra innominada, no és una distopia. Més aviat un esguard al passat, embolcallat de fets i situacions d’un més que probable futur. Podria donar-vos més detalls, però no vull esventrar el plaer de la descoberta. Només us afegiré que la narració pot situar-se als anys vuitanta, però la terra crema en incendis eterns, l’extinció de moltes espècies és un fet, la terra es mor… “pertot, un silenci calcinat”.
Em permetreu llavors que, en lloc de continuar descabdellant l’argument, un assenyali alguns dels molts passatges del llibre que m’han deixat entre l’emoció i el trasbals. A tall d’exemple, les converses entre les velles de la Colònia, que, talment un cor de tragèdia grega, ens evoquen tot el que s’ha perdut, un capítol sencer, El retaule, que ve a ser un feridor trencadís de records, o també les pàgines que ens expliquen la relació, o digueu-ne amor, entre Líton i René, el seu company al Servei. Estic convençut que, en llegir-ho, m’entendreu i sentireu el mateix desassossec.
El desig i la mort, la solitud i… l’amistat, com a únic bastió que roman ferm quan la resta s’enfonsa.
Pol Guasch ha aconseguit, altre cop, fer-nos viure una història. És impossible restar com a espectador. Hi som presents, ens hi immergim. Patim, somiam, vivim amb la Rita i el Líton. Ho fem en un món que se’ns descriu amb un immens rosari d’imatges tan punyents com poderoses. I a més, les reflexions, els pensaments que els protagonistes ens aboquen, dards que sempre fan diana.
He de cloure ja la ressenya i som ben conscient que no us he parlat de les veus narratives, dels recursos estilístics, dels registres lingüístics… Tant em fa. El meu únic objectiu, amb aquestes ressenyes setmanals, és encomanar-vos el plaer d’una bona lectura. Res més. I si ho he assolit, ni que sigui una mica, ja estic satisfet. Perquè, sense cap mena de dubte, Ofert a les mans, el paradís crema, és una gran, gran novel·la.
Un apunt final. El títol és un préstec de Marina Tsvetàieva. Perdonau-me, llavors la gosadia, d’acabar també amb un vers d’aquesta gran poetessa:
“Començà dins la tenebra a agitar-se el món”
