Tots som part d’una família. Tots, normalment, coneixem el nom dels nostres avis i pares, germans i nets, dels membres de la nostra família més immediata.
La nostra família ens ha influït i ens influeix, i no poc, en el nostre benestar emocional, social i econòmic. En ella, ens sentim acompanyats i acompanyam, ens sentim protegits i protegim. Ho veig constantment quan visitant persones grans o que pateixen dificultats variades, hi trob al seu costat algú que els cuida nit i dia i, normalment, amb entrega i amor ben visible. També quan ens adonam de les hores i hores que passen mares i pares al costat d’un infant, d’un jove, d’un net o neta.
És “ca nostra” el primer espai on rebem i donam un somriure, on els nostres ulls llagrimegen, on aprenem les primeres paraules, on expressam els nostres sentiments i vivències, on rebem consells i normes a favor de la convivència, on valoram l’escolta, el silenci, la reflexió, on, no pocs, valorem també la fe i la pregària.
El nostre entorn familiar està format per persones diferents que, a partir del que ens uneix, ens influïm cada moment i durant anys amb la nostra manera de ser personal, per les experiències que anam adquirint, per les raons que ens acompanyen… Aquesta influència ens prepara, ens forma, ens educa per assumir la diversitat a tots els nivells que ens ofereix la vida i la relació amb els altres.
Prou sabem que la família exerceix funcions que ens marquen i no poc, i tant a favor o no de la nostra salut psicològica, mental, física. Uns i altres en tenim experiència personal i coneixem experiències d’altres.
Prou ens convé ser conscients i cuidar la formació que ens donam mútuament. Uns i altres ens influïm, ens anam formant.
Reconeguem la funció socialitzadora que té el nostre entorn familiar. En ell aprenem o no a dialogar, a escoltar, a ben conviure, a perdonar, a rectificar, a agrair… La família és la nostra primera escola, és la nostra escola “fonamental”, la que ens posa el fonament que ens ajudarà, o no, a tenir equilibri, seguretat.
Valorem la importància que té nostra presència familiar. És una sort quan aquesta regali i rebi: companyia, protecció, acompanyament, seguretat, ajuda, valoració…
Visquem sempre atents a l’afecte que rebem i donam. Estimar i sentir-nos estimats és fonamental per aconseguir una bona maduresa personal.
Som plenament conscient que no hi ha tan sols diferències en la nostra família, també entre les famílies. Tots, uns i altres, construïm tanmateix un entorn familiar. El que importa és poder respondre positivament: Som una vertadera família? Què he d’agrair del que d’ella reb i he rebut? Què puc fer en aquest moment actual a favor d’ella?
Que no manqui mai a les nostres famílies consciència i experiència de bona formació, d’excel·lent socialització, de la necessària protecció, i de l’afecte que tant ens saneja personalment.
Prenguem consciència de la responsabilitat que tots tenim en la creació d’un bon clima familiar i més avui front la indiferència o la poca capacitat que sentim de fer alguna cosa, davant el patiment de tants. A vegades sembla que la indiferència front el patiment aliè s’ha convertit en una actitud amb carta de normalitat en les nostres societats contemporànies benestants.
Seria un error pensar que aquesta indiferència és tan sols fruit d’una irresponsabilitat individual o de l’oblit de la nostra condició d´’essers humans. La indiferència forma part de l’estratègia mateixa d’un sistema que envaeix els nostres sentits, que ens tapa els ulls. La situació que es viu a Palestina o que ens demostren els més de 40.000 emigrants que van arribar el 2023 a Canàries… ens pot servir d’exemple. Un metge palestí Mahmoud Abu Nujaila, que va morir en el bombardeig de l’hospital Al Awda, va escriure a una de les seves pissarres: “Vam fer el que vam poder. Recordau-nos”.
Aprofitem aquest espai quaresmal que ens ofereix l’Església per a despertar la nostra solidaritat i refusar la indiferència front el patiment aliè.
