El primer que us vull comentar, tot just començar la ressenya, és que a Cartes Marcades, de Maribel Torres, ens retrobem amb la detectiva Adriana Miralles que ja vàrem conèixer a les novel·les Aquí mano jo, també recomanada en aquesta secció, i abans a El despertar del navegant. Com era d’esperar, i és d’agrair, també hi compareix en Pau, el seu col·laborador.
No faré cap comparació entre les tres obres més enllà de dir-vos que, si bé la temàtica és, en cada una d’elles, força diferent, tenen en comú la tensió dramàtica, una trama absolutament ben teixida i una punyent crítica social. Hi tornarem, però ara ja és hora de fer cinc cèntims de l’argument.
Quan en Juli Masó es presenta a l’agència per denunciar la desaparició de la seva dona, els detectius es veuen obligats a desplegar tots els mitjans al seu abast per resoldre un cas en què està involucrada una xarxa de tràfic de persones a escala mundial.
Aleshores, és evident que per reeixir en una novel·la d’aquestes característiques, i Maribel Torres ho aconsegueix i amb escreix, ha estat necessària una ingent tasca de documentació. Amb Cartes marcades ens n’anem a l’altra punta d’Europa, ens endinsem dins estructures criminals, descobrim codis mafiosos… I tot això sense que res suposi un excés, sense que la trama grinyoli, sense que en cap moment es caigui en la banalitat acumulativa d’algunes falses novel·les negres.
Però, deixem-nos estar de més preàmbuls i anem al moll de l’os. Per a mi, Cartes marcades és un veritable i magistral thriller en què les dosis d’intriga i suspens, tot i estar perfectament mesurades i combinades amb frustrants carrerons sense sortida, van incrementant-se fins a esdevenir gairebé angoixants. No hi ha millor descripció, crec, per fer-vos saber de l’encert tant en el ritme com en el contingut de la narració.
Tanmateix, per si amb això no n’hi hagués a bastament, la novel·la ens retrata una dura i actual realitat. Abans ho esbossava. Com a bona mostra del gènere la crítica recorre tot el llibre. L’explotació sexual, “l’horror pel qual passen tantes dones i nenes”, n’és el centre, però, si més no, la pregunta -mai explícita- és com pot ser que això succeeixi en una societat aparentment desenvolupada i democràtica. Les respostes podem deduir-les mentre passam pàgines…
Canviem de tema, vull comentar-vos ara un aspecte de la novel·la que, per a mi, ha estat el més engrescador: malgrat les situacions límit i els entorns desconeguts en què es troba la protagonista, en cap moment dones per fet que se’n sortirà, no estem davant la recreació d’una estúpida superproducció americana. En parer meu, això és possible perquè l’autora no dubta a mostrar-nos les febleses de l’Adriana, les seves pors, els forats negres que, com tothom, porta a dins. Precisament, el contrast entre la seva gosadia i els malsons que li emboiren la vida la converteix en un personatge tan creïble com captivador.
Per altra part, no us desvelaré, òbviament, el desenllaç, però sí que us vull avançar que no desmereix en res la trama, ans al contrari és un final absolutament rodó, fins i tot amb el gir inesperat que, en un moment donat, augmenta la tensió.
He d’acabar ja la ressenya, i ho vull fer amb un comentari puntual. El títol de la novel·la no és anecdòtic, ni triat a la babalà. Quan esteu llegint-la, com esper que fareu, esteu amatents al paràgraf que ens dona la clau de per què Torres va escollir-lo, perquè alhora ens fa saber les brutals conseqüències d’aquest infame mercadeig ben present ara mateix a casa nostra i arreu del món. No em cansaré de dir-ho, novel·la negra és sinònim de denúncia de les xacres socials. Cartes marcades n’és un excel·lent exemple.
