La tradició pagesa menorquina mana que s’ha de sembrar el blat quan entra el mes de desembre i, aquest costum marcava que s’havia de començar a sembrar sempre en dissabte, perquè aquest dia de la setmana està dedicat a la Mare de Déu. També era creença que s’havia de fer en lluna vella.
A Menorca es van sembrar moltes varietats de blat, si bé la més coneguda era la Triticum sativum, que té nombroses variants, de les quals la més emprada era l’anomenada xeixa grossa, de color clar i gra gros, i que ja estava documentada al segle XIV. També es sembrava la xeixa petita, també de color clar, però de gra petit, que era més indicat per a sembrar a les terres primes. Altres blats coneguts a la nostra illa quan se’n sembrava eren el de canya blava, que va entrar cap al 1924, i que resultava bastant productiu, però les espigues s’escollaven, es rompien a tall de coll pel vent. Al segle XIX es va introduir el blat d’Alger i després de la Guerra Civil es va començar a sembrar el blat vermell, amb bons resultats. El canvi fet a la pagesia menorquina cap a la ramaderia i la producció de llet, va fer que els camps de blat es convertissin en camps de pastura per a les vaques i per a la producció de formatge.
Antigament, quan a la nostra illa quan es conreava el blat i els molins estaven en plena producció es podien trobar les següents farines:
– La farina-flor o flor de farina era la més fina de totes, amb ella es feien les ensaïmades de Sant Joan, les coques bambes, les magdalenes… Es mesclava amb farina normal per a fer pa. A les receptes on s’empra la flor de farina podem emprar farina fluixa. Per a fer les ensaïmades era costum mesclar les dues farines.
– Farina normal era la que s’emprava per a l’elaboració del pa i, a també per a fer coques, formatjades, pastissets i altres productes de rebosteria. Seria l’actual farina de força.
– Prims blancs, eren emprats per a fer la coca rossa, que com hem explicat a aquest llibre era un pa integral molt dur que no es solia conservar més d’un dia i es consumia gairebé a l’instant.
– Prims que es mesclavem amb el segó per a donar de menjar als animals com pollets i gallines.
El llevat vell
Per a fer el pa, una vegada obtinguda la farina, es feia servir la pastera, moble amb forma de taula fet de llenya d’ullastre o d’alzina, amb una porta a la part superior que donava al receptacle dintre del qual s’amassava la pasta i on se’n guardava sempre, en un raconet, un bocinet d’aquesta, untada amb un poc de farina eixuta per damunt, que es reservava fins a la següent tongada de pa. Aquest trosset rebia el nom de llevat vell i contenia farina fermentada suficient perquè el pa toves a la fornada de la setmana següent. Abans de guardar aquest bocinet de pasta se li donava la forma redona d’un panet petit i se li feia una creu amb un ganivet.
Segons ens explica en Tòfol Capó, antic forner ciutadellenc, el llevat vell era una resta de pa de la pastada anterior. Era costum deixar-lo dins una escudella tapat amb un poc de farina. La nit abans d’emprar-lo es posava en remull amb aigua. Ensoldemà es feia el pa afegint-hi el llevat vell que era el que feia tovar la pasta.
Aquest llevat vell, antigament, formava part de la dot que es donaven a les filles, pel fet de que tot just casades podien començar a pastar pa per a la seva nova llar.
Com fer llevat mare a casa
Agafaràs un tros de llevat de forner de la mida d’un ou de gallina i el fondràs dins una escudella d’aigua calenta. Dins un ribell posaràs el llevat fus, un ou sencer -el vermell i el blanc-, una culleradeta de sucre i la farina que es begui.
Ho pastaràs, en faràs una bolla que posaràs dins una escudella i li faràs una creu al damunt, espolsaràs de farina bona, taparàs amb un cànyem de cuina i reservaràs per a fer pa, coques o altres elaboracions que necessitin tovar.
