Us seré sincer. Vaig comprar el llibre pel títol. No coneixia l’autora i em sobtà que una novel·la, escrita per una badalonina, portés el nom d’un indret tan emblemàtic de Menorca. També us he de confessar que vaig començar-la amb una certa prevenció, com a menorquí he topat amb massa narracions en què la nostra illa és una simple excusa farcida de disbarats.
No és el cas. Favàritx, d’Elisenda Puig, ens deixà palès un clar coneixement de la realitat menorquina que estic convençut, en llegir tants detalls, és fruit de la pròpia experiència i no d’una tasca de documentació. En tot cas, sigui com sigui, és molt d’agrair. Coneixement i estima.
Anem ara, sense més dilacions, a l’argument. Un fet que s’esdevé a Menorca, durant la festa de Cap d’Any del canvi de segle, trasbalsa la vida d’en Quer. Anys després el protagonista revisa aquells moments. A mesura que reconstrueix el que va succeir, es van encaixant les peces del trencaclosques.
Si bé a aquest resum, que he traslladat gairebé literalment de la contracoberta del llibre, només se’ns parla d’en Quer, en el meu entendre hi ha una segona protagonista, la Savina. Les dues històries es separen i conflueixen pels mateixos motius.
Tanmateix, també cal assenyalar-ho, en Quer se’ns adreça directament, els capítols que se li dediquen són escrits en primera persona, els de la Savina ens són explicats per un narrador omniscient. Si més no, el contrast no grinyola en absolut, ans al contrari marca dos ritmes diferents que incrementen la fondària i emotivitat del relat. Millor dit, dels relats.
Parlem una mica d’aquests dos personatges, i fem-ho amb paraules de l’autora. En Quer “sentia que ho estava perdent tot: el nord, la carta de navegar, l’estrella polar, el rumb” i la Savina “se sentia lluny de tot i de tothom, com si fos una altra persona la que vivia el moment.”. La clau d’aquest desconcert personal el trobarem a aquell Cap d’Any en què quelcom colpidor va succeir i que, naturalment, no desvelaré.
Tanmateix, no està de més fer-vos saber que, si bé Menorca és el centre de la narració -alfa i omega-, Elisenda Puig ens porta, així mateix, al Perú i a Cadaqués, a Istanbul i a Tunísia. No és una novel·la de caràcter purament localista, va més enllà.
Per altra part, Favàritx explora els sentiments, però no us espereu una narració romàntica -en el mal sentit de la paraula- que construeix trames paral·leles i supèrflues per justificar una besada final mentre sonen violins. Ben al contrari, cada passa que donen els dos protagonistes és absolutament versemblant, respon a pulsions íntimes i s’ajusta com un guant tant als seus trets psicològics com a les seves vivències.
I és que la novel·la incideix en moltes temàtiques, des del desarrelament al sentiment de culpa, del desori d’alguns joves a la rebel·lia davant els clixés establerts, de la soledat desitjada a l’isolament insuportable… Potser, el que més m’ha engrescat és que no hi ha res sobrer, la poderosa sensació que res podia ser d’altra manera. I arran d’això un pensament recurrent que al mateix text podem veure explicitat:
“De quantes maneres es poden veure les coses! Quants angles cecs al llarg del camí ens oculten la realitat!”
Al cap i a la fi, d’això es tracta. Una novel·la on la introspecció, la descoberta d’un mateix té un paper fonamental, una novel·la que tot analitzant els fets acaba superant la ceguesa que suposa el silenci.
“El destí li regalava, pas a pas, una ruta reparadora.”
He d’anar acabant la ressenya. Potser només em resta dir-vos que amb Favàritx he tornat a recórrer Menorca, he fet el Camí de Cavalls, he passat per Ferreries, Ciutadella, Maó i es Migjorn Gran, he dinat a Santandria i he aguantat la pluja a Cales Coves… I en tots aquests indrets, acompanyat del Quer o la Savina, m’hi he sentit còmode, a gust, gens estrany. Potser aquesta és la millor recomanació per a aquesta bona novel·la. Llegiu-la, sisplau.
