L’escriptor Salman Rushdie (Bombai, 1947), abans de patir un atemptat mentre donava una conferència a Nova York, va exclamar: “Manhattan és un bon indret per a qualsevol persona que faci feina en el món de les arts; a Manhattan es poden creuar les fronteres… A Londres cadascú està tancat dins el seu propi cercle.” I a Barcelona? Un incís. A Menorca hi havia el costum de guardar els caragols dalt el porxo perquè es purguessin: s’alçava una branca d’ullastre seca perquè no la devoressin, se la rodejava d’un cercle de cendra i s’hi trabucaven els caragols dins aquest cercle polsegós ja que els impedia -el seu sistema locomotor depèn de la humitat- fugir, escapar. És una analogia de la insularitat -rodejats de cendra, rodejats d’aigua- però també de l’individu o dels individus que es tanquen dins un cercle tancat i només interactuen amb el seu entorn. Bé, traçada aquesta voltera, tornaré a fer la pregunta: Barcelona és com Londres -de fet, una gran capital situada en una illa- o com Manhattan -una illa situada dins una gran ciutat? Els artistes barcelonins som caragols envoltats d’un cercle de cendra o ocells migradors amb l’únic límit del cel? Gaudim de la sort de pertànyer a dos mons i, a Barcelona, tenim compromisos i invitacions d’aquestes dues bandes -com les anomenaria l’escriptor d’origen indi que escriu en anglès i que està afectat per una fàtua- de la frontera i podem opinar des de l’experiència quotidiana. Dia 14 de febrer som convocats a l’estrena de l’obra Macbeth, en la versió que n’ha fet Pau Carrió, a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc. Ple de gom a gom com en totes les estrenes, molts d’actors i actrius, pocs artistes i pocs escriptors coneguts amb la coincidència puntual que compartim filera de butaques amb la poeta Cinta Massip i amb el traductor Ramon Farrés Puntí. Durant la convidada posterior a la funció coincidim amb el poeta Andreu Gomila que hi és també en la seva condició de crític teatral. Conclusió? Londres. Caragols. Tres dies després, Jordi Puntí ens convida a la primera presentació, aquesta a càrrec d’Albert Om, de la seva novel·la, guanyadora del premi Sant Jordi, Confeti que ha de fer a la llibreria Finestres. Stephanie Kremser, escriptora, documentalista i il·lustradora; Jordi Nopca, periodista i escriptor; Marina Espasa, escriptora; Marc Rubió, traductor de l’anglès i que va ser el corrector de proves de la meva novel·la Nàufrags quan, fa més de trenta anys, vaig publicar-la a Columna Edicions. Cap artista conegut. Caragols. Londres. Inauguració de l’exposició de Miquel Barceló a la Pedrera de Gaudí. Dia 7 de març, un dijous. Ceràmiques. Tots som grecs. Joan Laporta, president del Barça; David Carabén, cantant i guitarrista; Joan Roca, cuiner; Ariadna Mas, periodista… I escriptors? John Carlin, periodista i escriptor; Vicenç Altaió, poeta i traficant d’idees; Àlex Susanna, poeta i dietarista. Pocs. Londres. Caragols. I Menorca? A Menorca la distorsió ja és descomunal. A Menorca, els poetes no només es relacionen exclusivament amb els poetes sinó que, a més a més, només es relacionen amb certs poetes que són de la seva corda. Capelletes asfixiants. Continuant amb l’analogia dels caragols i la cendra que els envolta. Menorca seria una gran caragolera tradicional on els caragols han estat separats segons la varietat: les monges amb les monges, els caragolins amb els caragolins i els bovers o boquers amb els bovers o boquers.
BOQUER. Carnisser que venia carn de boc. Filats que el caçador posa estesos a la boca del cau dels conills esperant que surtin instigats per la fura. Casta de caragols coneguts també com a bovers.
