En els segles XIV i XV els primers anys d’un infant es desenvolupava en el sí d’una nombrosa família, on la mare, casada als 16 – 18 anys, amb un home ja adult (entre els 25 – 30 anys), concebia al llarg del seu matrimoni un considerable nombre d’infants i avortaments, dels quals sols arribaven a la pubertat uns 3 – 4 fills/filles. La resta dels nascuts havien mort prematurament, abans dels dos anys, degut a la seva feblesa natural, durant una pesta o epidèmia, o a la mancança d’una adequada higiene i alimentació.
A tot aquest infortuni, podia succeir que degut als nombrosos parts de la dona, la mare morís, o que el seu pare, als 50 – 60 anys, també fos pressa d’una infermetat i sucumbís, deixant una nombrosa prole. En aquests casos, els fillets més petits de la família eren acollits pels seus parents i ingressats en l’hospital de la ciutat (gitats, en l’argot medieval), on eren assistits per la família del donat, encarregat de la institució. Si encara eren infants de curta edat, se li assignava una dida, la qual era pagada per la municipalitat. La seva permanència allà, els obligava, al cap d’uns anys, a mendicar pels carrers i a conviure amb altres fillets il·legítims, concebuts per criades fadrines, dones llibertes o serventes (eren fillets gitats) que havien abandonat els seus infants en el portal d’aquella institució.
Entre els 7 – 8 anys els infants vivien sota la tutela de la mare. A les cases benestants, els fillets/filletes aprenien les primeres oracions religioses, les primeres lletres i practicaven pocs jocs en companyia de la mare i les germanes majors que ells.
Alhora de fer l’inventari de tot allò que es trobava la casa d’un mercader, un notari va trobar un rastre curiós sobre l’aprenentatge del fill de la casa. Dintre d’una caixa d’un arquibanc del menjador de la casa, va anotar “Ítem, en un caixó, uns papers scrits d’infant on hi ha anotats uns passatges de Ystòries de conquestes, qui’s nomena Muntaner”. Aquesta anotació fa referencia a l’aprenentatge d’un fill de curta edat d’un mercader que s’exercitava en l’escriptura, i tenia com a tasca la còpia d’unes pàgines de la Crònica catalana de Ramón Muntaner.
En la cuina de la casa del sastre Guillem Arguimbau (de Ciutadella, 1452) sobre una pell de bou, un altre notari anotà, “Ítem un polí de drap de estopa”. Es tractava d’un lloc, dintre la cuina on generalment hi havia un infant, assegut sobre una pell, en la qual hi va romàs un cavallet fet de drap i farcit d’estopa, per entretenir l’infant, mentre la mare adreçava el menjar. En aquesta mateixa casa el notari anotà : “Ítem unes notes de Gramàticha e un altra libre”.
En algunes cases la presència d’infants s’intueix a través del mobiliari existent, sobretot en les habitacions privades on dormia el matrimoni. No és freqüent veure escrit “Hun llitet e hun matalafet” o “Hun bres d’infant”. A les cases més pobres els fills més petits eren allitats amb els pares o amb la mare.
Traspassada aquesta etapa infantil, i una vegada complits els 7 anys, els fills dels matrimonis pagesos ja ajudaven als seus pares en les tasques agràries pròpies del temps; però la nostra informació que tenim d’aquest col·lectiu és minsa. Saben que durant el segle XV i XVI hi va haver un petit, però significatiu, èxode rural cap a les ciutats de fillets i filletes. La majoria ocupats en tasques domèstiques unes i artesanals els altres.
Molt més abundosa és la informació que hi ha sobre els infants de les famílies pobres que vivien en les viles urbanes. Era freqüent que alguns pares (vilatans o forans), amb el pretext de restar una boca que alimentar a la seva nombrosa família, encartessin (signessin una carta de contracte) el seu fill – de 7 o 8 anys d’edat – com aprenent amb un mestre menestral per aprendre el seu ofici (art).
Segons les clàusules redactades en el contracte, el pare de l’infant es comprometia a que durant 5 o 6 anys l’aprenent el serviria durant tot aquell temps, es comprometia a que no fugiria, a respectar les decisions del mestre i obeir les ensenyances del que, a partir d’aquell moment, es convertia en un segon pare. El mestre que acollia l‘infant es comprometia a alimentar-lo, vestir-lo, calçar-lo, i ensenyar-li l’ofici que ell exercia. El tractaria bé, l’inculcaria bones ensenyances i li permetria visitar a la seva família uns dies a l’any, sobretot els festius. Durant tot aquell temps, el pare no rebria cap remuneració pels serveis prestats al mestre.
Una vegada a casa del mestre, l’aprenent tenia assignada una petita habitació, generalment prop de la cuina, on despondria d’un petit llit. En cas d’haver-hi un altre aprenent com ell, compartirien l’estança i el poc mobiliari allà existent.
En assolir els 14 – 15 anys d’edat i amb una certa habilitat en l’ofici, l’aprenent deixava de ser mosso i es convertia en oficial. En assolir aquesta categoria, l’oficial signava amb el mestre o amb un altre del seu ofici, un nou contracte pel qual rebia de 3 a 4 lliures l’any, seria alimentat, begut i calçat, guany que li permetria poder comprar i adquirir les eines necessàries i els materials propis del seu ofici, per poder examinar-se i aconseguir el títol de mestre.
Una vegada complits els 18 – 19 anys d’edat el mestre que l’havia ensenyat l’ofici el presentava al Col·legi professional o Gremi, amb la pretensió d’obtenir el títol de mestre. Llavores el Gremi, a través dels dos Majordoms, nominava als mestres examinadors, els quals assignaven els treballs professionals a realitzar pel fadrí.
A les seves expenses comprava els materials que requerien les feines assignades pels mestres examinadors i, una vegada acabades, les presentava per ésser avaluades.
Superada la prova, el nou mestre era registrat en el Llibre de la Confraria dels mestres de l‘Ofici, on hi figurava el seu nom i el nom dels mestres examinadors, així com els noms dels dos Sobreposats que aquell any havien ocupat la Majordomia.
A partir d’aquell moment, el nou mestre era obligat a contribuir setmanalment al sosteniment del Gremi, a assistir a les reunions que periòdicament celebrava la corporació (per aprovar nous Capítols gremials o estatuts), a fer acte de presència a les exèquies dels mestres difunts, a assistir a les processons en les quals intervenia el Gremi, i assumir els càrrecs gremials als quals era requerit (Majordomia i conseller).
Generalment, un mestre jove havia de llogar-se amb un altre mestre, ja que no disposava de casa pròpia ni taller. En tal cas havia de treballar per aconseguir independitzar-se. Al cap de 6 – 8 anys, amb els estalvis aconseguits, podia adquirir una petita casa on muntar el seu propi taller, el que li permetria poder contraure matrimoni.
Els Gremis, dirigits pels mestres més vells, no permetien l’instal·lació de nombrosos tallers, sobretot per evitar competències, de manera que una manera d’evitar la seva proliferació era controlar la compra i el repartiment de les matèries primeres necessàries per a la confecció i fabricació dels productes a vendre als vilatans (ferro, pells d’animals, metalls preuats, fustes de qualitat).
