Miriam Triay / Ciutadella – El Iris d’aquesta setmana ha coincidit amb el Dia Mundial de l’Aigua, 22 de març. Per poder celebrar un dia tan rellevant i clau, hem volgut revisar la conferència que es va portar a terme fa gairebé dos mesos, tant a l’Ateneu de Maó, com al Cercle Artístic de Ciutadella. Aquesta consistia en la presentació del llibre La gestió de l’aigua a Menorca. Estat actual i propostes de futur (2020), publicat pel Cercle d’Economia. Una obra que, bàsicament, transcrivia les ponències de diversos experts, tant locals com de fora, que s’havien realitzat durant un acte celebrat el 2014.
Des del setmanari hem pogut parlar amb dos dels conferenciants d’aquest, i autors del llibre publicat el 2020 i presentat enguany, José Antonio Fayas, doctor enginyer de camins, canals i ports, i diplomat en hidrologia general i aplicada i en hidrologia subterrània; i Joan Morro, enginyer de camins, canals i ports, i arquitecte.
DESPRÉS D’UNA DÈCADA
El pes d’aquesta conferència -celebrada el 31 de gener a l’Ateneu de Maó, i el 3 de febrer al Cercle Artístic-, més enllà de presentar el llibre mencionat, requeia en veure com, després de deu anys de l’acte del 2014, el que s’havia fet per solucionar la problemàtica de l’aigua era insuficient.
En paraules de José Antonio Fayas, “pràcticament no s’ha fet res. Hi ha hagut intents de posar en marxa algunes de les solucions que donàvem a la conferència de fa deu anys, però en cap cas s’han donat les respostes adequades”.
En la jornada es presentaven sis ponències. Tres d’aquestes eren de conferenciants menorquins, i tres de ponents forans. Com indica Fayas, “les ponències locals tenien la finalitat de presentar una mica les dades i la situació, el coneixement que en aquell moment teníem de la nostra illa. I els ponents que van venir de fora, presentaven possibles solucions, situacions que s’havien donat a altres llocs”.
ELS EXEMPLES FORANS
Així el 2014 s’exposaren, i igual que es reprodueix al llibre: El agua regenerada: un recurso de calidad y fiable, de Rafael Mujeriego; La gestió col·lectiva de les aigües. Les comunitats d’usuaris d’aigües subterrànies, de Jordi Codina; i La gestió de l’aigua a la Costa Brava: estat actual i reptes de futur, de Xavier Tristan. Tots tres professionals i experts del món de l’aigua.
Què plantejaven aquestes conferències? Per una banda, l’interès de regenerar les aigües residuals, i recircular l’aigua per a produir un recurs de qualitat i fiable. “L’únic que s’ha fet en aquest sentit a Menorca, en aquests darrers deu anys, que jo sàpiga, és un assaig a la zona de Sant Lluís, de donar recarrega al pou. És a dir, agafar l’aigua que surt de la depuradora -que ja és bastant potable, segons l’ús que se li doni-, i posar-la dins dos pous. Però encara no en tenim els resultats, per tant, no sabem com ha anat ni si és precedent d’altres proves similars”.
També es mostraren les facilitats i avantatges que deriven de crear comunitats d’usuaris d’aigües subterrànies, per gestionar de forma col·lectiva els recursos hídrics. “Hi va haver un intent a Maó de fer una comunitat d’usuaris, però no la van fer d’acord amb les normes aplicables. I va fracassar”.
I, finalment, el valor pràctic de la gestió municipal consorciada dels abastaments d’aigua potable i de les estacions depuradores d’aigües residuals. En aquest darrer cas “es mostrava com a la Costa Brava hi havia hagut 27 ajuntaments capaços de crear un consorci per assegurar-se que al dipòsit de les seves xarxes de distribució hi hagués l’aigua que necessitaven. A Girona 27 ajuntaments es posaren d’acord l’any 1971, i a Menorca 8 encara no han estat capaços”.
Després d’una dècada d’advertència amb la conferència, i de reiteració amb la publicació del llibre, portant ja uns anys en què som conscients que la problemàtica de l’aigua és cada vegada més seriosa, a Menorca no s’ha fet gairebé res per a solucionar-ho. Dels tres punts presentats pels forans, donant exemples de com fer-ho, se n’han intentat dos, segons ens explica Fayas; un ha fracassat, i l’altre encara està per veure com ha anat.
L’AIGUA A L’ILLA
Si passam a parlar de les ponències locals, que presentaven la realitat de l’illa, també és important tenir present les mancances que es destacaren, les possibles solucions que es donaren, i el que s’ha fet fins ara.
Els abastaments urbans d’aigua a Menorca, va ser la conferència de Joan Morro. Aquesta es va centrar en dos punts concrets: La diferència de tarifes que hi ha en diferents zones de l’illa, “que és una mica absurd. Falta coordinació i coherència”. I com es podrien substituir, a la zona de llevant, les aigües que avui dia es treuen dels pous, i ja estan contaminades.
“La pregunta, llavors, era: D’on podríem treure aquestes quantitats d’aigua que necessitaríem per abandonar o deixar uns pous que ja estan contaminats, sigui per CO₂, o sigui per nitrats? Doncs no hi ha més que dues opcions: o fem una dessaladora al cap de llevant; o reciclam l’aigua, la regeneram i la carregam. En deu anys no s’ha pres cap decisió ni en un sentit ni en l’altre”, afirma Fayas.
Balanç hídric i nivells piezomètrics de l’aqüífer de Migjorn, va ser la ponència de na Sònia Estradé. “En aquesta hi ha un detall molt interessant, i és que es va fer una previsió justificada de quina podria ser la resposta de l’aqüífer davant una sequera. La conclusió era que quatre anys secs seguits provocarien sense dubte una baixada general de tot el nivell de l’aigua de l’aqüífer de Migjorn, d’uns 2-3 metres, com a terme mitjà. I qualsevol baixada de nivell, produeix immediatament una pujada dels nivells d’aigua salada, que hi ha per davall. Aquesta és de 40-50 vegades la baixada. Per tant, el risc d’incrementar la inclusió marina en una època d’aigües primes, de sequera, és evident”. En aquest sentit, pel que explica Fayas, es tracta d’un problema greu, al qual, realment, ja estem arribant, i que fa temps es podrien haver pres mesures.
Pel que fa a la ponència del mateix José Antonio Fayas, L’aigua a la nostra illa: situació i criteris de gestió, segons ens explica Joan Morro, “Fayas va parlar de la recàrrega, a nivell més científic, dels aqüífers de l’illa”. Una pinzella genèrica, feta per l’expert, dels diferents aqüífers que tenim a l’illa. D’on estan ubicats, de com està l’aigua en aquests, del que caldria fer per millorar-ne la situació, etcètera. En el llibre, es presenten, fins i tot, imatges il·lustratives de les diferents explicacions ofertes per Fayas.
UNA SITUACIÓ PRECÀRIA
Seguint per aquest camí, els dos experts destaquen la situació actual dels aqüífers. Com bé remarca Fayas, al Pla Hidrològic actual, hi ha uns límits d’extracció concrets. I, actualment, “segurament se li està extraient un 20% més del que se li hauria de treure. I estem disposats a treure’n encara més”. Açò és un problema greu, ja que, amb la sequera afegida, aquests tampoc es recarreguen. I, si amb menys recarrega, li extreim el mateix o augmentam, “ens acabarem carregant l’aqüífer”.
En aquest sentit, i segons diu Morro, “s’ha de tenir en compte que, com ja vam comentar durant les ponències, els cicles habituals de Menorca són aproximadament de set anys secs, set anys humits. Llavors, s’ha de jugar i actuar damunt açò. Ara, el darrer cicle, han estat al voltant de catorze anys humits. Amb aquests, l’aqüífer es mantenia estable. El lògic, a continuació, és que com a mínim ens venguin set anys secs. Amb set anys de sequera, podrem anar a cercar l’aqüífer al nivell de la mar, si no fem res per evitar-ho”.
A més, el canvi climàtic, i com bé afirmen, provoca un règim de pluges irregular. “Igual plou el mateix que abans, però de forma diferent. Ara plou de tal manera que l’aigua no s’infiltra a la terra. Si abans feia ruixats grans, i després plovia de manera suau; ara fa un ruixat de més de cent litres, en un dia, de forma concentrada”.
A açò s’hi afegeixen, en paraules de Morro, alguns dels principals impediments a l’hora de solucionar la problemàtica de l’aigua, com el fet que “suposa inversions molt grans. De fet, aquest tipus d’aigua, depurada o regenerada, és més cara que la que es treu del pou. A més, hi ha les discussions ecologistes, pel cost energètic que suposen algunes infraestructures.
Així, mentre el ciutadà obri l’aixeta i vagi sortint aigua, i ningú tanqui els pous perquè molts ja no són potables, seguirem igual. Sense preocupar-nos del que realment suposa”.
Davant aquesta problemàtica, però, i encara que hi hagi una sèrie d’impediments que obstaculitzin el fet de posar-hi solució, realment, només hi ha un camí a recórrer, que segons Fayas, és plantejar el problema des de la dessalació i la regeneració. Ambdues sortides necessàries per aconseguir un resultat favorable.
Així, el punt principal del qual s’ha de partir és una bona gestió. Les solucions proposades pels experts -que trobareu completes al decàleg que es presenta a continuació- s’han d’anar combinant, segons els diversos usos que pot tenir la mateixa aigua en un poble. Es poden emprar aigües dessalades, aigües regenerades als pous… “I, evidentment, el consum s’ha de reduir, sí o sí, això no és discutible. Per tant, hi ha d’haver campanyes de conscienciació de la població”.
Estem davant d’una situació complicada, precària. I abans que tot segueixi empitjorant, seguint el curs de les coses ja previstes, s’haurien de fer una sèrie de canvis. Alguns d’ells ja proposats pel Cercle d’Economia en el llibre publicat, i la conferència realitzada. Hi ha experts que ja saben, més o menys, com procedir. Només fa falta que els escoltem.
