Des d’allà on vam trobar una bossa de pell amb quatre-cents vuitanta euros, la documentació personal d’una dona estrangera, les claus de la casa on viu, una pipa de fumar i unes fulles de maria, a més d’altres petits objectes cosmètics o personals, es veuen de forma nítida les verga manses posades damunt el fons cobert de roques i de finíssima arena blanca. Tenen la forma de troncs enfonsats i creen la sensació de la succió gravitatòria que en descarta la fusta lleugera i confirma l’animal. De fet, els holoturoïdeus, coneguts popularment per una infinitat de noms -cogombres de mar, pardals de moro, pius de moro, cagalls, caralls marins, virots de frare o vits d’Alger (en rossellonès)- existeixen des del Silurià des de fa 400 milions d’anys, i se’n coneixen més de mil espècies a tot el món. Encara que s’alimenten de detritus, algues i plàncton són comestibles; a les aigües de Menorca hi habiten cinc espècies i les recullen els mariscadors de Fornells per a restaurants i la indústria farmacèutica. Jo no n’he menjat mai però aquells que ho han fet asseguren que tenen un sabor gustós, suau i pronunciat semblant als calamars i a les navalles. He escrit l’encapçalament ajuntat quan l’animal marí s’escriu per separat: verga mansa (un nom molt encertat i irònicament significatiu: una verga, un membre genital masculí en el seu estat inofensiu de mansuetud). Per separat és un holoturoïdeu, però ajuntat? Una vergamansa és, si més no a Ciutadella, un objecte semblant a una esponja, que la mar diposita a les platges; també pot referir-se a un home curt de gambals, de poc caràcter; de verga i mansa. És el que fascina de l’aigua i de les criatures que l’habiten: que mai són manses. La mar està a mercè del vent, juga amb el vent i els corrents que aquest provoca; sempre està activa i en moviment. I ara, diumenge del Ram, toca tramuntana que xucla l’aigua, l’aplana, fa tornar-la transparent i se l’enduu cap a l’horitzó deixant un gran mant d’arena blanca que mira per un mirall retrovisor d’aire l’illa sencera que deixa rere el clatell. Llavors bufarà el llebeig i l’efecte serà el contrari. Rallàvem de la troballa. Una bossa damunt una de les columnes de la barana del restaurant Es Mirador de s’Illot de Cala Galdana que pertany, per raons administratives, a Ciutadella (maleïda revolta del riu). Retrocedim. Som al novembre -tal vegada principis de desembre del 2023- i no hi ha ningú ni a l’illot ni a la platja. Esperam que la persona que ha perdut la bossa o se l’ha oblidada damunt la columna de la barana torni. Passa el temps. No apareix ningú. Ens dirigim a ca nostra i, el primer que feim és mirar les dades de la documentació, les introduïm al cercador i esperam una coincidència menorquina. No tenim sort. Agafam el cotxe i ens dirigim a Ferreries. El local de la policia municipal està tancat. Pujam fins a l’ajuntament. Ens adrecen al local de davall les voltes. Molt amable, l’agent truca a la policia municipal i ens diu que tardaran mitja hora i ens obriran. Anam a fer un cafè amb llet i una banya de carn a Can Marc de davant la rectoria. Passada la mitja hora retornam a la comissaria. Els policies se sorprenen que hàgim tornat els doblers. No sé, no hauríem pogut dormir si ens haguéssim quedat els prop de cinc-cents euros. Passats uns dies el cap de la policia ens telefona. La persona ha recollit la bossa. Com les verga manses tots tenim una naturalesa que no podem trair.
