Miriam Triay / Ciutadella – Marianela Gallardo (1975), és una artista figurativa, expressionista i experimental, que viu la pintura a Menorca. Una professional de l’art que ja va néixer amb una gran vocació i inclinació per aquest. Estimava tot el que impliqués pintures i pàgines en blanc llestes per a omplir-se. I tota la seva vida ha estat centrada en poder pintar, en poder explorar la seva imaginació, i en créixer, sempre evolucionant.
Marianela Gallardo és l’autora de la portada de la Nua 9, la revista del mes de desembre del 2023.
L’ARTISTA QUE NEIX
“L’art sempre ha estat inherent en mi. No es una passió que vaig anar trobant pel camí, sinó que ja vaig néixer amb ella”. Gallardo sempre havia presentat qualitats que li permetien tenir una mirada més artística del món. Amb una visió crítica i estètica del que la rodejava. Uns atributs que li permeteren que la seva passió anés més enllà d’un somni; que es pogués convertir, a base d’estudiar i perfeccionar el coneixement, en una professió.
Llavors tenim l’art, la passió, que neix amb l’artista, la persona. Però que també s’havia de treballar, cultivar. “Vaig estudiar Belles Arts, per poder expandir els meus coneixements, sobretot en tècnica i estil. I sempre, des de petita, m’apuntava a la majoria de cursos d’art, de manualitats, que feien al meu poble de la Patagònia”, confessa. De fet, i sent una filleta, ja destaca el record d’un quadern de pàgines en blanc, que portava a tots llocs. “Per a mi era un tresor”.
L’ART QUE EVOLUCIONA
Es passava el dia dibuixant. Sempre pintant i creant. Aquest era el dia a dia de l’artista. Un procés de creació que va permetre que el seu treball evolucionés i mai fos repetitiu. El seu art és experimental, està en transformació, no hi ha una tècnica fixa, però sí un estil personal que unifica l’obra. “Tot el temps estic cercant en rompre per crear. Els artistes experimentals som cercadors, per tant, trobam i innovam constantment”, afirma. Mai es queda amb el ja trobat. Ho prova, ho aplica, i després segueix investigant. Així és com ella percep i concep el seu art. Per açò les seves sèries de quadres són úniques. I, si ens hi fixam, no n’hi cap d’igual ni similar. Són obres totalment independents i diferents, a anys llum unes d’altres.
També es tracta d’un tipus d’art figuratiu, perquè acostuma a remetre’s a la figura humana. Per ella, aquesta és la clau per transmetre sensacions i experiències viscudes, perquè el públic es pugui identificar en el que veu, en l’art de Gallardo, que pugui interpretar i entendre el que l’artista ha volgut mostrar. “La figura té un enllaç directe amb les emocions. Les persones reconeixen un rostre humà, per exemple. I és més senzill que puguin interpretar-lo”.
I, finalment, també és expressionista, “és pura expressió”. Una manera de canalitzar el que veu, el que sent, i extrapolar-ho a l’experiència humana.
LA PART IRRACIONAL DE L’ART
Per ella, la seva pintura funciona baix dos principis: l’aspecte irracional i l’aspecte racional. “El primer fa al·lusió a la part motriu, visceral, àmplia que forma una pintura, una obra. Nascuda de la informació inconscient, on no hi ha pensament. Una part pura”. I pel que fa al segon aspecte, una volta s’ha experimentat la primera part, s’apliquen els coneixements apresos, i es fan les correccions que calen -si és que calen-.
A aquesta part irracional, més pura, Gallardo la identifica com a precognició. Per ella és com treballar amb “una connexió que ja no és d’un mateix, no és limitada a l’artista, no està dins dels límits de l’individual, sinó que es connecta amb alguna cosa més àmplia i amb el treball que van fer altres artistes en el passat. Com si fos la continuació genètica de l’art a través de la història, i constantment sigui reprès en el present, per qui l’esguarda”. En aquest sentit, la secció Àuria, l’harmonia, provenen d’aquesta part més irracional. Són conceptes incorporats ja al nostre ésser. Naixem amb ells i estan en el nostre cos, els tenim incorporats.
“És una connexió amb un camp més enllà, que transcendeix el conscient. Per açò molts diuen que els artistes estem enmig, entre el que és i el que no és, som com un canal per baixar la informació d’aquest camp. Jo no em prenc l’art com a alguna cosa personal, perquè realment és un regal atorgat”. L’art, llavors, canalitza l’irracional, l’harmonia, d’un camp abstracte amb el qual l’artista connecta a través de la pràctica de la pintura, l’escultura, la música… l’art.
REMANT A CONTRACORRENT
Un regal és fer art per ella. Una passió inherent a la seva persona des que va néixer. Però una que, desgraciadament, no està professionalitzada en la nostra societat actual. “Els artistes no estem considerats dins el que és el marc de treball social, no tenim llocs de feina. I açò ens suposa un doble esforç, el que ha de fer tot el món, de treballar i cercar oportunitats, i l’afegit de fer malabars amb el temps per seguir pintant”.
Es tracta d’una professió sense un forat real, i açò implica que artistes com Gallardo hagin hagut de treballar d’altres coses, per poder-se autofinançar. En el seu cas, ha estat fent feina com a camarera, entre altres coses. Potser per açò veim una clara influència de la vida social, de l’alegria i alhora de la frustració humana, en els seus quadres.
“Sempre he autofinançat la meva llibertat per pintar. I és un camí que s’ha de forjar amb molt de valor, amb molta força interior. Perquè has de remar en un lloc on no hi ha riu, a contracorrent”.
UN REMAR FEMENÍ
Una de les dificultats d’èxit, de professió, de sobreviure, que s’accentuen quan ets dona. Sobretot, davant la proposta denigrant per què passen moltes dones, “on el talent no és suficient com a targeta de presentació per créixer en la teva carrera, i on la nostra condició sexual passa a ser un cavall de batalla, una carta de bescanvi en el joc”. Una circumstància per la qual ha hagut de passar, desgraciadament, més d’una vegada. “Jo el que volia era que valoressin el meu art, no el meu cos. I sempre he marxat d’aquests llocs amb molta dignitat. Ells s’ho perden”, afirma, segura de si mateixa.
Proposta que, per desgràcia, no és la primera vegada que una dona confessa, en un camp laboral igual o diferent. “De totes maneres, ara estem en un moment molt bo per la dona, en un punt en què, amb la llibertat recuperada, tenim l’oportunitat de ser conseqüents amb nosaltres. Si miram enrere, ara és un millor moment, el de poder estudiar, de mostrar-nos, de no callar i, sobretot, de poder ser nosaltres mateixes, ja que tenim menys peus damunt que ens esfondren”. En aquests nous temps que s’obren pas en la nostra actualitat, l’artista no creu en la lluita contra l’home, sinó en la benevolència de poder expandir la nostra essència femenina que, per naturalesa, és harmonitzadora.
Encara que hagi hagut de remar a contracorrent, l’artista Gallardo va néixer i es va fer, a la seva manera, amb el seu estil. I va aprendre que l’art transcendeix a l’artista, va més enllà de transmetre alguna cosa pròpia. Una passió inherent en la seva persona, però per la qual ha hagut de lluitar per convertir en professió. Una vocació que ara explora i experimenta, en el seu taller, rodejada del que més li agrada: llenços en blanc, esperant a ser omplerts.
