La meva magdalena de Proust és l’asfalt. Cada vegada que en sent l’olor -i succeeix moltes vegades, aquests dies de Setmana Santa a les obres del tramvia de la Diagonal de Barcelona que ha de passar a pocs metres de ca nostra situada al carrer Rosselló-, em projecta cap a la meva infantesa quan van aparèixer aquelles màquines -piconadores, calderes enceses connectades a mànegues que regaven el terra amb una dutxa d’asfalt quan durant centenars d’anys aquell carrer, un tram de l’antic Camí Reial que connectava l’església de sant Bartomeu i la casa de la vila amb l’antiga via, havia estat de terra batuda: compixat pels cans, espolsat pel vent, embassat per les pluges. Era un món que acabava i un món que començava, que emergia d’anys de misèria econòmica, moral i política, i que havia de significar -així com va ser- una nova era d’obertura amb finestres noves com ara la televisió, la democratització dels cotxes, els aparells electrodomèstics, etcètera (encara que no l’aigua corrent). L’asfalt és la meva magdalena de Proust i ho he de constatar per tal de no enganar-me i de no enganar la gent amb una mitificació més personal i ara més sofisticada que aquest material viscós, mal·leable, apegalós i que fa una olor intensa, profunda i antiga que ens remet i que té un nom que recorda el Llac Asfaltites (el Mar Mort) a la conca del riu Jordà. No falla. El mecanisme d’evocació és destrava en qualsevol indret del món. Puc ser a Nàpols, a Venècia, a Frankfurt, a Cracòvia, a Madrid, a Barcelona, a Palma. L’olor d’asfalt em transporta al carrer de sant Bartomeu de finals de la dècada dels seixanta del segle passat i em fa sentir encara els esquitxos calents sorgits de la mànega que duia un operari -puc veure perfectament la seva cara de concentració i també bruta d’esquitxos- i que esclatava contra la grava i feria les cames nues dels al·lots curiosos que volíem presenciar el canvi a un nou món que ens havia d’acollir perquè l’antic encara era més sanguinari i perillós. Després vaig descobrir que aquest trànsit entre un món que moria i un altre que coneixia era un dels temes preferits de la narrativa anglosaxona, també de Hollywood, i que, amb el temps, seria cultivat per les sèries de televisió i pels vídeojocs. Ara estic veient Yellowstone protagonitzada per Kevin Costner i aquest és el tema nuclear. El meu fill em mostra el vídeojoc Red Dead Redemption II i una altra vegada aquesta matèria crepuscular. Ja pot ser situada l’acció i la problemàtica en un ranxo de l’extensió de Menorca a Montana que fa frontera amb Canadà al primer quart del segle XXI o ja pot traslladar-se al passat, a finals del segle XIX, principis del XX i al salvatge oest, que el contingut és repetitiu sense ser redundant: un món que mor i un altre que reneix convertint el primer en cendres. I ja ho va dir Antonio Gramsci: “El vell món es mor. El nou tarda a aparèixer. I, en aquest clarobscur, sorgeixen els monstres.” És el que està passant. A Menorca, a Europa, al món. I és aquí on brota el neguit. Si Gramsci té raó, els monstres han aparegut i, el més inquietant, viuen entre nosaltres. Ah, germanes i germans. Us vindran al cap els evidents: Vladimir Putin, Donald Trump, Binyamín Netanyahu… No. Aquests llancen el pinyol de cirera a una vorera del món i les ones concèntriques ens acaben afectant. M’estic referint als monstres de veritat i quotidians, aquells que viuen en la foscor i que tenim al nostre costat.
