Una novel·la dins una novel·la. Crims que repliquen crims. Crims que escenifiquen mites. Una trama molt complexa, però perfectament travada. Benvingut al caos, de Gemma Romeu Puntí. Excepcional.
Un professor universitari que acaba de publicar una novel·la negra descobreix que algú es dedica a recrear els assassinats que ell va imaginar a la seva obra. Vet aquí el breu resum de l’argument. A la inspectora Gina Oliveres, i al seu equip, li pertocarà resoldre aquest cas, tan intrincat com mediàticament explosiu.
“… segons vostè, un assassí imita a la vida real les morts de la seva novel·la, que al seu torn estan inspirades en aquests psicopomps de mitologies diferents?”
Gemma Romeu ens ofereix una d’aquestes novel·les rodones, en què no trobem cap carreró sense sortida. Tot, absolutament tot, acaba encaixant.
Tanmateix, us he de confessar que tinc dificultats a l’hora d’escriure aquesta ressenya. Em fa por que el meu entusiasme em porti a desvelar més del que és necessari i així aixafar-vos el gran plaer d’anar descobrint, passa a passa, tot el que s’amaga rere l’onada de crims. Serè curós, malgrat això suposi una major brevetat.
A Benvingut al caos hi podem trobar dos plans temporals, i dues veus narratives diferents, que amb un ritme mil·limètricament mesurat van confluint fins a un desenllaç tan inesperat com totalment, i estranyament, versemblant.
És obvi que, com en qualsevol bona novel·la negra, la intriga és un dels principals elements de la narració, però us assegur que no és freqüent la perfecta dosificació en què se’ns és abocada. Just quan començam a intuir qualque indici d’explicació, un gir argumental ens destarota l’esquema que anàvem filant als nostres caps. L’efecte és tremendament colpidor.
Així mateix, l’autora demostra la seva mestria tot jugant amb els contrasts. Un oasi de pau pot generar una planificació criminal, la bonhomia irònica pot ocultar un secret terrible, uns texts llatins poden ser alhora explicació i amenaça, les línies d’investigació aclareixen i al mateix temps confonen… el resultat és una atmosfera inquietant que s’incrementa més i més, pàgina a pàgina.
“I no provis de ficar-te al seu cap, allà dins hi trobaràs monstres.”
Per altra part, ho he escrit moltes vegades, la crítica social és una característica fonamental del gènere negre i, sense cap mena de dubte, a Benvingut al caos hi és ben present. Si més no, ja us n’adonareu, Gemma Romeu torna a capgirar l’enfocament habitual. No puc donar més detalls, només dir-vos -i potser faig llarg- que la línia que separa víctima i botxí no sempre és tan clara.
En definitiva, he gaudit molt, moltíssim, de Benvingut al caos. I no només pel teixit de la trama o pel trencador punt de vista des del qual hem d’observar la resolució de l’enigma, sinó també pel rerefons de la narració.
No convé que sigui més explícit, però us vull aportar una espècie de pista i, atesa la temàtica de la novel·la, crec que és adient recórrer a la mitologia grega i recordar que Nèmesi podia ser entesa com la personificació de la venjança, però en realitat representava també la justícia divina, l’equilibri, la fortuna i el càstig de les culpes.
No hi puc afegir res més, només recomanar-vos, de tot cor, que goseu transitar pel caos. No us penedireu, no debades se’ns dona la benvinguda.
