Durant l’Edat Mitjana es produïren un gran nombre de llibres que foren il·lustrats amb magnífiques i belles figures, que decoraven les Lletres Capitals (majúscules) i les vinyetes d’algunes de les seves pàgines. Unes imatges que es deterioraven molt fàcilment degut a la seva fragilitat i a l’ús de les persones que els utilitzaven.
Malgrat les nombroses pèrdues que s’han produït al llarg de mil anys, han arribat fins a nosaltres un nombre considerable d’exemplars, suficients que ens permeten fer-nos una idea de la notable importància que tingué el gènere en una societat que sempre hem considerat bàrbara, ignorant i poc culta. Amb els exemplars actualment existents sabem que l’activitat artística desenvolupada fou molt important i alguns dels seus exemplars, al contemplar-los, ens meravellen.
A diferència de l’arquitectura i escultura, els llibres il·lustrats no eren per ésser exposats a la vista del gran públic; a l’actualitat sols un grup de gent privilegiada pot accedir a les col·leccions dels manuscrits, i gaudir de la possibilitat d’examinar aquesta classe de llibres, reservats i guardats en els Arxius i Biblioteques.
Aquests llibres il·lustrats i decorats per un grup restringit de lectors eren de diferents classes. Uns es col·locaven sobre l’altar, per a la litúrgia eclesiàstica, com si estiguessin destinats a la mirada de Déu, o per aquells que oficiaven per Ell (missals, antifonaris …). Altres eren per l’oració individual de persones de rang (devocionaris, Llibres d’Hores) que procuraven mesclar figures edificants amb escenes gracioses que sols podien invitar a la imaginació i a la meditació.
Aquests tipus de llibres eren confeccionats per preveres, eclesiàstics o notaris, persones cultes coneixedores del llatí, que eren contractats per les altes organitzacions religioses o pietoses, remuneració que suposava un complement pecuniari a les seves pensions. Però la majoria d’aquestes petites obres d’art són anònimes, sortiren dels “scriptoria” dels monestirs que es dedicaven amb vertadera atenció a reproduir llibres per les altes institucions civils i religioses.
Un d’aquests “scriptorium” que ha esdevingut famós, és el posat en escena en la pel·lícula “El nom de la rosa” d’Umberto Eco; en aquella gran biblioteca del monestir es guardaven exemplars d’antics autors clàssics (considerats perduts), com una reproducció de la Apocalipsis del Beato de Liébana o el Tractat dels efectes positius del somriure, d’Aristòtil. Dita obra escrita, que és el nucli principal de la trama de la novel·la.
Amagava un mortal verí en la part superior de les seves pàgines, que provocaven la mort del lector que s’atrevien a llegir-lo. Un parany diabòlic concebut pel monjo Jorge de Burgos, i descobert pel franciscà William de Baskervill, interpretat pel magistral actor Sean Conery.
