Què succeeix, què pot succeir, quan el passat et ve a trobar? Aquesta pregunta, o qualcuna de semblant, em burxava tot el temps mentre anava llegint Misaki, d’Armand Escandell.
Perquè n’entengueu el motiu us he de fer cinc cèntims de l’argument. En Dionís va conèixer la Misaki a principis dels anys setanta. Després d’una breu història d’amor, ella desapareix sense deixar rastre. En Dionís refà la seva vida com pot fins que, molts anys més tard, es troba amb una notícia inesperada: Misaki torna a Catalunya, convertida en una escriptora d’èxit. El retrobament és alhora un repte i un temor.
Així, la novel·la alterna dos plans temporals.Per una part ens trobem, si fa no fa, a principis de la segona dècada d’aquest segle, i per l’altra, com ja us he dit, en els darrers anys de la dictadura franquista. Així i tot, els records ens porten més enrere encara.
En ambdós plans el protagonista se’ns adreça directament. I en aquest sentit, crec que no està de més comentar-vos que aquest ús de la primera persona ens el fa tan proper com versemblant. De fet, la novel·la es llegeix talment com si un amic ens estigués contant la seva pròpia història, i, sincerament, assolir aquest grau de proximitat no és gens fàcil. Armand Escandell ho aconsegueix amb una naturalitat sorprenent.
Tanmateix, el que més m’ha captivat de la novel·la és difícil d’explicar, almenys ho és per a mi. Podria definir-ho com un delicat equilibri entre nostàlgia i realitat, entre l’enyor de què va poder ser i el que has reeixit que sigui, entre el desassossec tremolós del passat i l’aparent solidesa del present… Som ben conscient que, tal com ho he escrit, resulta més aviat confús, però aquesta és la meva sensació. Dionís camina sobre aquest tall esmolat.
“Un passat que, a voltes, s’assemblava més a un somni que no pas a la realitat.”
Així mateix, hi ha els escenaris. Més enllà d’una Barcelona, que de qualque manera sembla ser territori neutral, Menorca es contraposa a la comarca d’Osona, Sa Mesquida a Vic, les pedres vora el mar assolellat a les boires de la plana. Entre aquests dos mons es mou també el protagonista.
Si més no, cal deixar clar que, en absolut, Misaki és una novel·la de les mal anomenades romàntiques que es limiten a fer giragonses sobre els sentiments amorosos defugint la quotidianitat. No voldria haver-vos causat aquesta impressió. Ans al contrari, l’exercici d’introspecció que fa Dionís està inserit en fets i situacions d’un dia a dia que podria ser el nostre, des d’un distès sopar d’amics a Cales Fonts a la preocupació per una mare que es va fent gran.
“Ho vulguem o no, som els nostres encerts, però també som els nostres errors. Són la bescara de la nostra vida…”
Podria parlar-vos del llenguatge tan ric i acurat com suggestiu, de les nombroses referències musicals, del retrat perfectament cisellat de la joventut dels setanta, dels bars i discoteques, reals i testimonis d’una època, de les reflexions sobre l’amistat o la literatura… però ho deixaré estar, només hi afegiré que és una novel·la engrescadora que flueix sense sotracs fins a un brillant, i emotiu, desenllaç.
He gaudit molt d’aquesta lectura. No debades us la recoman. Al cap i a la fi, cal tenir ben present que a tothom, com a Dionís, li arriba el moment d’enfrontar el “… viacrucis particular per les catorze estacions de la memòria.”
