La terra pirinenca que em va veure néixer és la de les coves del Magdalenià (època que va del 12.850 al 9.850 a.C.), dins les què varen descobrir-se nombroses petjades de l’home que les habità: – gravats i pintures d’animals damunt fustes i parets, arpons de fusta de ren, petjades fossilitzades de nins, etc. És també la terra de les esglésies romàniques i dels castells càtars: el de Montségur, que fou el darrer refugi d’aquell moviment religiós considerat una heretgia per l’Església de Roma. Ariège és també una regió de prínceps i comtes pirinencs i gent de muntanya acèrrima. Una regió amb un passat prehistòric i una història tradicional que queda gravada a les memòries. País de portadors de gel, de formatges, de llana, de palla etc., de vailets, -fillets que ajudaven o feien d’aprenent d’un pastor, d’un pagès o d’un menestral-. País de pastors dins els seus orris, miners, clavetaires, venedors ambulants i exhibidors d’ossos… Tot un món avui desaparegut. Una intensa llar de creació literària en la llengua d’Oc o en francès. Cants dels trobadors amb poemes surrealistes sorgits d’aquesta regió beneïda de la que el seu escut porta l’or i el rogenc del sol. Aquest Ariège d’aigua abundant, on la natura esdevé generosa. Mosaic de roques amb matisos infinits, llacs de muntanya que tremolen al vent “d’Autan” un vent del Sud-Est que diuen que pot fer tornar foll, cims alts i turons suaument corbats, prats exuberants i terrasses pedregoses.
L’ Ariège antany terra d’èxode avui esdevinguda terra d’acollida: passant de la petita industria artesanal a la diversificació del turisme verd i blanc (associat a la neu) i al turisme cultural. Un departament considerat durant molts anys dels més pobres de França abocat a una mutació econòmica que s’ha esforçat per desenvolupar, posar en valor i donar a conèixer la riquesa dels seus atractius.
A la meva infantesa també existien possessions on practicaven la cria sobretot del bestiar boví per la seva carn i la seva llet. Record que ma mare ens enviava a comprar la llet amb una gerra. En aquell temps l’havien de bullir i bastava que giressis el cap perquè vessés per damunt de la casserola i embrutés la superfície de la cuina econòmica. Encara sent remugar ma mare per aquell fet, ella que li agradava tant tenir-la ben neta i lluent. Crec que per això, quan han de vigilat molt bé alguna cosa, existeix una parèmia que diu: “l’has de mirar com la llet al foc”.
Malauradament, de les sis possessions que existien al poble, no en queda cap ni una. Tampoc s’han convertit en agroturismes. Dues han estat derruïdes( un autèntic assassinat) per donar lloc a urbanitzacions amb xalets, i les altres han esdevingut llocs de residència de vacances dels hereus, uns urbanites que sovint ignoren la història dels seus avant-passats i d’un món que s’ha acabat, engolit per una societat nova. Un fenomen que també passa a Mallorca.
Pot semblar una mica pessimista per part meva però la plenitud dels records de la infantesa s’ha acabat, és per tant, la fi d’aquell món. Per a mi una autèntica llàstima!
