Un nen plora aferrat al cos de la seva mare, la Martina balla i riu en una discoteca, dos amants es troben en una cita clandestina, la Paula, immersa en un ritme frenètic, espera el moment de poder assaborir un caputxino…
He volgut començar la ressenya d’aquesta setmana amb la sinopsi de l’argument de Ferides, de Sílvia Cantos, per fer-vos saber des del principi, que a la novel·la hi trobam diversos fils argumentals. Si més no, qualque cosa tenen en comú. Ara en parlarem, però abans vull comentar-vos que tot just acabar-la de llegir em va venir al cap La ronda d’Arthur Schnitzler i més concretament l’adaptació cinematogràfica que, el 1950, en va fer Max Ophüls i, inevitablement, la referència que en fa Solmssen a Una princesa a Berlín.
Tot i el risc d’haver semblat pretensiós, amb això ja us he donat una pista, perquè efectivament, les històries dels protagonistes no estan entortolligades, però sí que es passen el testimoni una a l’altra… He d’afegir, llavors, que aquesta estructura més aviat poc freqüent aporta una dosi suplementària d’atractiu a la narració.
Tornem ara al principi. Si res he trobat en comú en els relats enllaçats de la novel·la és que, des de diferents perspectives tracten de l’amor… i del desig, de la pèrdua, dels entrebancs en les relacions, però sobretot de l’amor. I tot això, no us vull enganyar, envoltat de dolor. La mort, les agressions, la malaltia també hi són presents, i, alhora, hi trobam passatges de clara sensualitat o de profunda tendresa.
Escrita en tercera i primera persona, els personatges ens fan transitar pels seus sentiments sense cap mena de fals pudor, se’ns mostren nus, despullats de tot allò que no és essencial. No és una novel·la minimalista, però tampoc topam amb giragonses retòriques. Ens apropa, sense anestèsia, a un univers que tots podem reconèixer. Perquè, en el fons, l’autora ens parla de resiliència i empatia davant dificultats, sotracs, trasbalsos que podrien ser perfectament els nostres.
“El meu humor és com una muntanya russa, puja i baixa contínuament, passo de l’optimisme a la por, passant per la ràbia i la desesperació, cinquanta vegades al dia.”
Potser, arribats a aquest punt, és el moment de comentar-vos un detall de la novel·la que m’ha impactat o, almenys, m’ha cridat força l’atenció. Només l’esmentaré, no vull desvelar res més del compte. Em referesc al telèfon per acomiadar-se dels morts. Aquí us ho deix. Quan esteu llegint Ferides, com esper que fareu, ja sabreu del que us estic parlant.
Si més no, ara em cal anar una passa més enllà. Sílvia Cantos aconsegueix retratar perfectament les emocions, tant és si les compartim o ens són alienes, el que no es pot posar en dubte és que t’arriben, les interioritzes, les fas teves. Ja sigui la fòbia induïda per un trauma, la desolació d’un adeu, la generositat de deixar anar lligams o recitar un poema, són tan creïbles com emotives… i properes.
He deixat pel final de la ressenya comentar-vos el títol de la novel·la. No és, en absolut, gratuït. Ja us he dit que podem fàcilment identificar-nos amb els personatges i el motiu em resulta obvi, tots portam ferides a sobre, tots hem patit. I són aquestes ferides les que, d’una manera o l’altra, han marcat el rumb de la nostra vida, són les roques que dibuixen els meandres del nostre riu.
Poc més hi puc afegir, només que vull tornar a Porto, que a partir d’ara miraré amb un altre esguard el laberint d’Horta i que faig meva una frase de la Paula, “Jo no em conformo a viure una vida a mitges.” Ja ho entendreu.
