En Mohamed ha sortit per la tele. A TV3 ha explicat la situació dels seus compatriotes a Palestina. Hi té l’àvia i en Mohamed està preocupat. Es queixa que els palestins no tenen els ulls blaus com els ucraïnesos i el seu patiment no rep empatia similar. En Mohamed, Moha per als seus amics, és un palestí que va venir a Barcelona fa una vintena d’anys. Era atleta i va rebre una beca per tal d’entrenar-se en el Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat. Hi va haver un moment que es va estancar. M’ho va contar sense molt de dramatisme. Es va quedar a Catalunya i va obrir un bar al carrer Girona, a uns vint metres de ca nostra, que va anomenar Paradís. En Mohamed és un home d’uns quaranta anys, amb parella, amb dues filles petites, guapo, alt, desvergonyit, educat, divertit i amb unes entrades -açò darrer m’hi he fixat quan l’he vist projectat a la pantalla de la televisió- als occipitals que presagien una futura calvície. Els han filmat al seu bar. Prenen una infusió. L’acompanyen un home i una dona de l’Associació d’Ajuda a Palestina. La dona és jove, guapa, duu un mocador palestí damunt les espatlles i ralla un català perfecte a diferència de Mohamed que fa servir un castellà esquitxat de musicalitats africanes. És culpa dels catalans, dels barcelonins que vivim al barri. A pocs metres del seu local hi té un basar xinès en Lin -vint anys i escaig, casat, amb fills, emprenedor, agradable, irònic i afable: com va, Lin? Ja veus, aquí, treballant com un xino- que ralla un català d’immersió lingüística impecable i que es queixa del canvi d’idioma quan els clients veuen que és oriental. En Mohamed ja no aprendrà l’idioma. Sí, té raó. Ens costa traslladar-nos emocionalment a Palestina. El conflicte sempre hi ha estat (bé, des de l’any 1948). El conflicte sempre m’ha interessat. És un conflicte complex. La meva aposta dels dos estats cada vegada em sembla més ingènua. Hi pot haver conflictes que no es poden resoldre mai? Jo estic a favor del dret a l’autodeterminació dels pobles com diu la Carta de les Nacions Unides. De tots els pobles. En Mohamed i les dues persones que l’acompanyen rallen molt bé i no hi pots estar més d’acord però no trobaran la solució a Espanya. El nostre país és un estat centralista i realitzarà màgia macabra. Farà aparèixer en una mà el reconeixement de l’estat palestí i, en l’altra mà, vendrà armes a Israel o impedirà l’entrada de refugiats provinents d’aquella zona. És com demanar ajuda al llop sent una ovella. Només et veu com una font de proteïnes i t’acabarà abandonant a la teva sort. La veritat només es mou damunt el fel de la coherència. Si estàs a favor de la independència de Palestina has d’estar a favor de la independència de Catalunya. Viuen feliços en la seva contradicció. Un estat propi per Palestina. Una situació d’espoli econòmic, lingüístic i cultural per a Catalunya; violència de més baixa intensitat. L’estat espanyol no oferirà mai ajuda real a Palestina. Espanya, i també els propalestins que neguen el mateix dret a Catalunya, són els escorpins de la faula àrab del riu i la granota. Com a país que reclama la independència, Espanya i els ciutadans de kufia de colors vermells i grocs t’acabaran picant perquè la seva naturalesa continua sent colonial com ho continua sent la naturalesa de la resta d’estats d’Europa.
PALESTINA. Regió situada entre el Mediterrani i Síria, i en la qual es troben els llocs sants del Vell i del Nou Testament.
