Miriam Triay / Ciutadella – Antoni Janer Torrens (sa Pobla, Mallorca; 1978), és un escriptor, divulgador i professor mallorquí, autor del llibre La desfeta del paradís. Crònica sociològica del boom turístic a les Balears (Editorial Moll, 2022). Llicenciat en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona (UB) i en Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra (UPF), en els darrers anys, un dels temes que més l’ha interessat, i el caracteritza, és el turisme a les Illes Balears.
És amb aquesta temàtica que el passat divendres, 26 d’abril va visitar l’illa nostra. Sent el ponent de la conferència Història i conseqüències del turisme a les Balears, al Cercle Artístic de Ciutadella. On, a través del seu llibre, nascut d’una sèrie de reportatges fets per al diari Ara Balears, brindà el seu coneixement als menorquins i menorquines, sobre el model turístic. Des del setmanari hem pogut conversar amb ell.
Com sorgeix aquest interès cap al turisme, que el porta a fer un llibre i tot?
El 2018 va sorgir amb força el terme ‘turismofòbia’. Als carrers de Palma, sobretot, apareixien pintades com ‘Tourists go home’ (Turistes aneu a casa). Per aquest motiu, vaig començar a fer una sèrie de reportatges per a l’Ara Balears, centrats en el model turístic a les illes, i amb el que estava passant, el perquè d’aquesta resposta dels residents.
Vaig començar el que havien de ser, primerament, uns 10 reportatges, per acabar fent-ne més de 100. Veient la profunditat de la temàtica, la importància de l’origen de la problemàtica, les diverses branques que hi influeixen, i la quantitat d’informació que havia recopilat al voltant, vaig decidir transformar-ho en un llibre, La desfeta del paradís. En aquest, realment, només pareixen 85 d’aquests articles, i estan dividits en blocs temàtics. Centrant-me sobretot en Mallorca, però també hi apareixen Eivissa i Menorca.
Com definiria aquest model turístic, després de tota la informació recopilada i publicada?
La història del turisme de les Balears és la història de la cobdícia humana, de sempre voler més i més. Fins que se’ns ha escapat de les mans.
Si ens remuntem al seu origen, hem de tenir en compte que el turisme va ser la salvació del franquisme. Va permetre sortir de l’autarquia a Espanya, amb l’ajuda dels Estats Units. Amb el turisme la gent va oblidar la guerra civil, les víctimes, els extractors d’una postguerra que havia provocat Franco. Se’ns va vendre que els hotelers ens treien de la misèria; quan presentàvem un potent teixit industrial, que va passar desapercebut.
Sembla que hem de donar les gràcies al turisme, que abans d’aquest model econòmic no érem res. I en realitat no és així. Evidentment, tot s’ha de contextualitzar: En aquell moment, de postguerra, la indústria s’havia de modernitzar, necessitava actualitzar-se… però es va voler apostar tot només al turisme. I es va oblidar la resta.
I ara, com dic, tenim un turisme que se’ns ha escapat de les mans.
Per què creu que és així?
Hi ha una gran novel·la distòpica de la literatura catalana, d’en Llorenç Villalonga, que es titula Andrea Víctix, publicada el 1973. En aquesta es plantejava una Mallorca convertida en un parc temàtic, on l’objectiu dels residents no era altre que fer feliços als turistes. Idò, aquesta distopia s’ha fet realitat.
“No es tracta d’anar en contra del turisme com a activitat econòmica. El debat sorgeix perquè ja no vivim del turisme, sinó que el turisme viu a costa de nosaltres”.
S’ha vist aquests dies que a Canàries hi ha hagut una manifestació històrica contra el turisme massiu. No es tracta d’anar en contra del turisme com a activitat econòmica, i açò és important recalcar-ho: el debat sorgeix perquè molta gent ha obert els ulls i veu que ja no vivim del turisme, sinó que el turisme viu a costa de nosaltres.
I que aquest model s’ha convertit en una arma de destrucció massiva de la classe treballadora. Des del moment en què només aporta beneficis a una minoria, i perjudicis a un segment important de la població; que veu que, no només el seu poder adquisitiu ha empitjorat, sinó que s’ha de cercar un altre lloc on viure, perquè aquí ja no tenen futur.
A les illes patim de sobrepoblació, potser a unes més que a altres, però aquests darrers setanta anys la població a tot Balears s’ha triplicat. A Eivissa s’ha quintuplicat. No hi ha cap regió de la Mediterrània que hagi crescut tant. I açò ha provocat, entre altres coses, que no tothom pugui accedir a un habitatge. Vulnerant-se així un dret constitucional.
S’estan vivint autèntiques tragèdies personals.
La sensació general, almenys a Mallorca, és que ens hem oblidat que les illes són pels residents, no pels turistes.
En aquest sentit, una de les cares fosques del turisme se centra en les escoles o els instituts. Que és on veus aquesta societat degradada. Fillets desatesos perquè els seus pares fan feina a l’hoteleria, tenen sous precaris, no poden estar amb ells… Es fa palesa aquesta societat desestructurada que hi ha darrere la bona imatge que venem a les fires internacionals de turisme.
I açò com ho veu des del punt menorquí?
La realitat a Menorca no la conec tant com la de Mallorca, que és on visc. Però pel que he vist, sempre és la darrera illa on arriben les noves tendències turístiques. Per exemple, ara hi ha el concepte nou de: ‘eivissificació’, que fa referència a treballadors del sector hoteler que són pobres, i han de viure en autocaravanes. Açò ha començat a Eivissa, però ja es viu a Mallorca. I supòs que prest arribarà a Menorca. Perquè tenc entès que ara hi ha una inversió de capital francès, que molts han aterrat a l’illa, i han començat a comprar. Tot açò fa que Menorca sigui la nova destinació dels francesos rics. I, com deia abans, açò provoca que els menorquins siguin expulsats de les seves cases, i no tenguin on viure. Igual que ha passat amb mallorquins i eivissencs.
Algú ha de posar-hi ordre… Des del moment en què l’habitatge es converteix en objecte d’especulació, com dic, es vulnera un dret constitucional. Què hem de fer? Les noves generacions han de partir d’aquí perquè veuen que no tenen futur? Per què no poden aconseguir habitatge ni viure a la terra on han nascut? Açò és el mal que hem creat.
“Jo no vull fomentar la turismofòbia. Turisme sí, però amb límits. I aquí ens hem oblidat. Hi ha barra lliure”.
A Menorca, per sort, encara teniu més indústria. I açò fa que disposeu d’un altre model econòmic. Que no tot se centri en turisme. I sou Reserva de la Biosfera, fet que ha ajudat a aturar la massificació tan abrupta que vam patir a les altres illes.
Però segueix havent-hi un augment dels agroturismes i dels lloguers vocacionals enmig del camp, que també és qüestionable… Com pots competir contra aquesta gent que té tants diners? I açò també crea el debat de, quin és el turisme més sostenible? El de tot inclòs que no es mouen dels hotels, o el que lloga un cotxe, i va per amunt i per avall, generant contaminació i altres…?
Aquesta és la seva visió general del turisme a les Balears, idò…
Sí, em sap greu si no som optimista. Però és que és complicat ser-ho amb tot el que està passant.
De totes maneres, realment, és un fenomen global, no només passa aquí. L’altre dia vaig llegir un reportatge que deia que a Hawaii està passant el mateix que a Mallorca, la població resident s’ha rebel·lat contra l’imperi americà i turístic, perquè veuen que no poden accedir a l’habitatge, i es consideren uns figurants d’un betlem que està allà per entretenir als turistes. Que sembla que aquella és la seva raó de ser… Ens han venut que la nostra raó de ser és fer feliços als turistes i donar-los les gràcies per venir aquí.
