Piti Sintes, tennista i entrenadora nacional: “He notat frustració masculina quan he guanyat campionats mixtos. Però m’agrada poder demostrar que les dones també podem guanyar”

Miriam Triay / Ciutadella – Piti Sintes, és una entrenadora Nacional de Tennis, amb una llarga trajectòria professional en el món d’aquest esport. Encara que ha passat per diferents centres esportius com a docent, actualment és la responsable de l’escola de Tennis del Club Tennis de Cala’n Blanes. El tennis ha estat en la seva vida, com una afició, passió i també professió. Es podria dir que aquest esport que forma una part inherent d’ella. I, de moment, així seguirà sent. Havent guanyat, com a veterana +40, enguany, el campionat nacional de tennis, i quedat tercera, junt amb el seu equip de la federació espanyola, al campionat mundial a Turquia.

Com neix la seva passió pel tennis? Com sorgeix la tennista?
Quan era petita, un dels meus germans majors, va començar a jugar a tennis. Esport que també agradava molt al meu pare. Així que, moltes vegades, els acompanyava quan anaven a entrenar. I, o els observava, o em quedava, amb una raqueta que teníem per casa, jugant tirant la pilota contra la paret. Fins que va arribar el dia en què els meus pares em van proposar de començar a jugar-hi jo, i vaig acceptar sense pensar-m’ho.

Amb 8-9 anys jugava a tennis durant els caps de setmana. A poc a poc em va anar agradant més, i vaig augmentar les hores d’entrenament. Fins a acabar entrenant cada dia, de dilluns a divendres. I ja em vaig federar. Jugant algun campionat.

I, a partir d’aquí, quina va ser la seva trajectòria?
Doncs vaig començar a quedar campiona de Menorca cada any, i solia quedar campiona o sub-campiona de Balears. Fins que quan vaig complir 16 anys, amb l’Escola Balear de l’Esport (SEBE) de tennis, a Mallorca, acabada d’inaugurar, vaig decidir partir a estudia-hi. Allà vaig haver de compaginar durant dos anys els entrenaments i els viatges per competicions, amb l’escola. No és com ara que ho fan i preparen de forma conjunta.

Vaig estar allà fins que, quan vaig fer segon de batxiller, em va tocar repetir el curs, perquè faltava molt a classe. Per açò vaig decidir deixar el tennis per una temporada i tornar a Menorca a acabar els estudis.

Durant quanta estona va estar lluny del tennis?
Doncs en aquell moment em va semblar molt. Però, amb el temps, i quan he analitzat els mesos reals, només va passar mig any. No el vaig deixar perquè m’hagués cremat, jo seguia adorant l’esport, però era massa dur i necessitava descansar un poc. Va ser un període molt intens. Així que, i acabant el segon de batxiller a casa, vaig començar a donar alguna hora d’entrenament a fillets. Branca de l’esport que encara no havia tastat i em va agradar molt. L’ensenyament.

Quan vaig tornar a jugar ja ho vaig fer des de Menorca, i sense sortir tant a competir. Quan ho feia, era de forma bastant light.

I ja es va quedar a Menorca després d’açò?
No. Després de 2-3 anys aquí, vaig partir a Barcelona, i allà ho vaig tornar a intentar més seriosament. Vaig dedicar 2 anys sencers, completament al tennis, a viatjar, a entrenar… per jo, van ser els millors anys de jugar, tant de nivell, com de gaudi. Ja no hi va haver els impediments d’abans. Ara, hi podia destinar tot el temps que volgués.

Açò va ser així fins que va arribar un punt en què vaig veure que m’havia de plantejar si seguir jugant i entrenant d’aquesta manera, o tornar a Menorca i dedicar-m’hi d’una altra forma. I va guanyar la segona opció. Vaig tornar a casa, i em vaig dedicar a seguir fent classes de tennis.

M’agrada molt estar a pista i intentar transmetre als meus alumnes aquesta passió pel tennis, aquestes ganes de viure’l, sigui de la forma que sigui.

Però ha seguit competint després d’açò?
Sí. I és que a jo m’agrada molt competir. La sensació que em proporciona, m’encanta. I també vull demostrar(me) que, amb 43 anys, encara puc competir i jugar campionats nacionals i mundials… és brutal. Ara ho faig sense tenir la pressió que he de guanyar, puntuar… ara sí que és totalment la meva passió, i ho faig com a tal. També que amb l’edat que tenc, tot i seguir sent competitiva i que m’agradi guanyar, evidentment, ja entenc perfectament que l’altre pot ser millor, o que jo puc tenir un mal dia, etcètera.

Però ja dic, tenir 43 anys i poder jugar cada any almenys a Espanya i al mundial, és un privilegi enorme. Poder conèixer altres jugadors d’arreu del món, altres llocs, cultures… El tennis m’ha donat i em segueix donant moltes coses.

Els resultats d’enguany, pel que sabem, no deixen indiferent a ningú. En quines posicions va quedar tant al nacional com al mundial?
Enguany, vaig quedar primera al Campionat d’Espanya de veteranes. Per cinquè any consecutiu -fa des del 2018 que m’hi present, i tret d’un any que no es va fer per la pandèmia, cada any he guanyat-. Fet que em va permetre presentar al Campionat Mundial celebrat a Turquia, i vam quedar terceres del món el mes de març.

He fet quatre mundial ja, fins a dia d’avui, el primer vam quedar setenes, després vam fer dues quartes posicions, i enguany terceres. I és molt polit viure una experiència com aquesta. El tennis és un esport molt individual, però quan jug al mundial, representant a Espanya, ho faig en equip. I sentir-me recolzada en aquest esport, és molt especial.

Què significa el tennis per a vostè?
Significa molt. Me fa sentir millor amb el dia a dia. Quan fa dies que no entren o que no puc fer un partidet, no és que estigui de mal humor, però me falta alguna cosa. I després, m’ha ajudat amb coses de la meva vida, solucionar problemes, m’ha donat uns valors que consider que són molt importants pel dia a dia, i el fet de poder estar en forma, de disfrutar de fer esport, de conèixer gent, llocs… Consider que és molt important fer un esport, i a més si aconsegueixes tenir aquesta passió per un… ja tens un regal per a la resta de la teva vida.

Podríem dir, llavors, que el tennis és la seva vida?
Sí, perquè és professió i alhora afició. I encara que moltes vegades he volgut provar un altre tipus d’esport, en equip, el tennis et fa molt fort. Et dona una forta personalitat, perquè t’has d’enfrontar, des de ben petit, tot sol a totes les dificultats. Des dels 8-9 anys ja et trobes sol davant la pista, ningú et pot dir res, i has de solucionar els problemes tot sol. Jo crec que açò permet que la persona es pugui cortir. Té lo bo i lo dolent, com tot, però jo sempre he trobat moltes més coses bones que dolentes. I les dolentes m’han servit per fer-me més forta.

Per acabar, davant tota la trajectòria viscuda de la mà del tennis, diria que s’ha trobat amb alguna dificultat o diferència pel fet de ser dona?
Jo crec que totes les esportistes dones esteim en un desavantatge bastant clar davant l’home. Pel fet de ser dona és tot molt diferent. Jo, personalment, tampoc he viscut res significatiu o que recordi que m’ha dificultat el camí. Encara que sí que moltes vegades m’he fixat en què, si arribava a una final, a la de l’home la posaven a una hora on hi havia més gent, com si fos la final important, i la de la dona fos més mediocre. No li donen tant de valor.

De fet, jo consider que amb edats, sobretot, primerenques, tant fillets com filletes haurien de jugar junts, no cal separar-los com es fa. Per açò, nosaltres ja entrenam grups mixts. I es veuen com els resultats són igual o millors. El problema són les edats en quan el físic canvia, però també és veritat que tenim adults jugant en grups mixts i funciona beníssim.

És més, i en aquest sentit, quan vivia a Barcelona vaig participar en un campionat mixt. Fins aquell moment cap dona havia aconseguit arribar al nivell més alt, que era l’A. Sempre el guanyaven homes. Però aquell any vaig guanyar-lo jo, i es notava molt la frustració que vivien molts dels meus contrincants masculins. Una que no venia donada perquè haguessin perdut, sinó perquè fos una dona qui els hagués guanyat. I en aquest sentit, sincerament, jo prenia molt de gust quan guanyava aquest tipus de partits, tenia una motivació extra. Jo no som ningú per donar lliçons, però va ser una manera de demostrar que les dones també podem guanyar-los, que no som el sexe dèbil. Que han de fer feina per acceptar-ho. I en tenen ben prou.