M’agrada l’estampa majestuosa del molí de vent de Cas Comte a Ciutadella situat a la plaça Alfons III, més coneguda com a plaça “de ses Palmeres” o “des rellotge”. Fou construït l’any 1.778 i destinat a moldre el blat per obtenir farina. A principi del segle XIX, l’adquirí el Comte Torre-Saura i el 1905, deixà de funcionar. I per què m’agrada aquest molí? Idò perquè em recorda amb emoció i tendresa la història de “Mestre Cornille”, un conte de l’escriptor provençal Alfons Daudet.
Al segle XIX, la Provença estava coberta de molins de vent on els pagesos duien llur blat a moldre. Dissortadament uns francesos de París dugueren màquines de vapor condemnant aquells molins al seu tancament. Però com relata el conte de Daudet, un dels molins va resistir i les seves aspes seguien girant coratjosament.
Era el molí de mestre Cornille, un moliner que feia seixanta anys que vivia de la farina i estava orgullós del seu ofici. L’aparició d’aquells nous farinaires l’havien tornat com a foll i clamava pertot arreu: -“el vapor és un invent del diable, jo faig feina amb el mestral i la tramuntana que són la respiració del bon Déu..” I aleshores tot rabiós es tancava dins el seu molí tot sol com una bèstia i no volia veure ningú. La gent estava intrigada perquè feia molt de temps que a la vila ningú li portava blat però les aspes del seu molí seguien girant com abans. Els vespres el veien amb el seu ase carregat de sacs de farina, i contava que treballava per la exportació. La porta del molí sempre estava tancada però tot plegat feia olor de misteri.
L’avi Cornille tenia una neta que estimava molt i que s’havia enamorat d’un jove de la vila. El pare d’aquell jove, va trobar una bona ocasió per anar a demanar la mà de la jove i així descobrir el misteri que envoltava aquella activitat frenètica del molí. Però va ser-li impossible que el vell moliner li obrís la porta i, a més, aquest darrer li digué cridant que anés a cercar dona al seu fill a les fàbriques de farina. Tornà a casa i anuncià la notícia als enamorats que demanaren permís per anar parlar directament amb aquell avi enrabiat.
Quan arribaren al molí, mestre Cornille acabava de sortir. La porta estava tancada amb clau però havia deixat l’escala defora i els joves decidiren entrar per la finestra. La cambra de la mola estava buida. Ni un sac, ni un gra de blat, ni un blancall de farina a les parets, ni damunt les teranyines. Tampoc s’hi sentia cap olor de forment mòlt que perfuma els molins. L’arbre mestre era cobert de pols i un moix magre hi dormia damunt. Tot era misèria i abandó, s’hi veia un jaç, pelleringues i un tros de pa damunt un esglaó de l’escala i en un recó uns sacs esventrats dels quals rajava sorra i terra blanca. Això era el secret de mestre Cornille. Les aspes del molí giraven sempre però la mola voltava en el buit. La pobre parella retornà tota plorosa a contar el que havien vist el cor trencat de tristesa. Sense perdre temps, vàrem córrer a les cases veïnes per explicar el cas i convingueren que calia portar al molí de Cornille tot el blat que hi havia als graners. Trobaren el vell plorant davant la porta perquè acabava d’adonar-se que qualcú havia descobert el seu secret i deia: -“pobre de mi! Ara només em queda morir.. El molí està deshonrat”. Feia pena veure’l, però de sobte va sentir:
-Ei! Els del molí!… Ei, pare Cornille! Els sacs plens de blat s’amuntegaren davant la porta i el gra rogenc s’escampà arreu. Aquell vell badava un ulls immensos i digué: -“és blat!.. Déu meu!… Blat de debò!.. deixeu-me que el miri. Ah, ja ho sabia jo que tornaríeu… Tots aquests farinaires són uns lladres”. Tots els presents tenien les llàgrimes als ulls de veure el pobre vell anar de banda a banda obrint els sacs per donar menjar a la mola que feia tant de temps que no veia cap gra. A partir d’aquell dia, no deixaren mai el molí sense feina.
Però un bon dia mestre Cornille va morir i ningú va seguir el seu exemple, ai las! Les aspes del vell molí s’aturaren per sempre. Com diu un antic proverbi francès: “Després d’un temps en ve un altre”.
