Hi ha vegades que escriure aquestes ressenyes setmanals em produeix especial satisfacció. Aquesta n’és una. I són diversos els motius. En primer lloc, i sobretot, perquè us parlaré d’una novel·la històrica excel·lent, però també perquè vaig tenir l’honor de presentar-la el passat 26 d’abril, a la sala d’actes de la Fundació Rubió, a Maó. A més de conèixer personalment, des d’anys enrere, a l’autor.
Lletres de safrà, de Gabriel Subirats, ens fa reviure el passat de la Manurqa islàmica, ens immergeix en la història d’una nissaga familiar i, alhora, ens posa a l’abast múltiples i fascinants detalls de la quotidianitat de l’època.
Estructurada diacrònicament en tres parts, ens permet recórrer les poc més de vuit dècades que van de l’arribada dels almohades a l’illa fins a la conquesta catalana. Potser, el primer que cal assenyalar és la fluïdesa amb què els anys transcorren a la narració. A l’autor no li calen ni feixugues explicacions ni cap allau de dades que ens deixi aclaparats. Amb una sobrietat molt d’agrair, simplement morts i naixements ens marquen, com una mena de fites, el pas del temps.
La història ens és relatada per un narrador omniscient i, tanmateix, això no és cap obstacle perquè el retrat psicològic dels principals personatges sigui tan perfectament acurat com versemblant. He de destacar, en aquest sentit, com cada membre de les quatre generacions dels Mukhtar, la família d’origen berber que és l’eix del relat, té el seu propi tarannà, perfectament cisellat per les circumstàncies que els ha pertocat a cadascun viure.
“Al costat de la dificultat hi roman, oculta, la felicitat. Com més t’allunyis de la primera, més et costarà assolir la segona”.
Som ben conscient que no he desvelat res de l’argument. No obstant això, només us diré que a la novel·la hi podem trobar tres fils argumentals: política, amor i intriga. Si la situació política, al si de Manurqa i a les terres que l’envolten, és una constant al llarg de l’obra, en un moment donat s’hi incorporen una sensual història d’amor i un misteri tan suggestiu com absolutament ben resolt.
Per altra part, m’ha impressionat el coneixement de la societat islàmica que l’autor demostra. Així podem apropar-nos a l’administració i el govern de Manurqa, a la divisió territorial, a la seva composició poblacional, a la realitat econòmica (moleres, fargues, eguassades, obres hidràuliques…), a les vivències religioses, al comerç que, des de l’illa, enllaçava amb rutes mediterrànies i fins i tot més enllà…
Si més no, cal així mateix fer un especial esment a què Subirats aconsegueix, amb total brillantor, fer-nos viure l’esplendor cultural de Manurqa. Des d’un còdex d’Averrois que atresora el vell Gemen Mukhtar a la cort literària que va bastir el rais Ibn Hakan.
Tot plegat ens dibuixa una illa rica, cohesionada, culta… que contrasta amb la tenebror en què, en aquella mateixa època, vivien els regnes cristians. Així, el temor davant la constant expansió d’aquests, i en concret del catalanoaragonès, plana sobre tota la narració.
Hauria d’anar acabant la ressenya, però no ho vull fer sense assenyalar tres aspectes essencials: la gran riquesa del llenguatge que ens permet contemplar com s’encunyen unes monedes o gairebé assaborir els menjars de la festa del xai, la perfecció de les descripcions dels indrets – Madina al-Jazira, Algendar, la platja de l’illot- que perfectament podem reconèixer i, finalment, la profunda reflexió sobre els valors pacifistes que traspua tota la novel·la.
Precisament vull cloure la ressenya amb una cita textual que recull aquest anhel de pau.
“Cap guerra és santa, tampoc cap mort ho és, l’única santedat és la vida”.
Lletres de safrà, una novel·la que cal llegir.
