Coherència Per Joan Pons i Pons

“Coherència, jo només deman coherència!”, exclamava de forma natural i amb el seu accent característic insular el famós actor mallorquí als jardins de Sant Patrici després d’haver donat un cop de mà dalt l’escenari a un grup femení que havia fet un meravellós concert davall els arbres centenaris. La gespa traspuava banyadura. Un rajolí d’aigua davallava pel torrent en direcció a la mar. Bevíem una copa de vi blanc elaborat a la finca. La nit era estrellada. Cantava entre els arbres una òliba. Hem perdut, estimat acorador. La coherència, aquesta connexió, la relació estreta i acordada d’una idea amb les altres, ha quedat despresa d’un món que s’acaba i que deixa pas a un altre i que, segons Gramsci, fa aflorar els monstres (i no ho dic per tu, òliba blanca que cantaves obrint-te pas entre la foscor). Sense aquesta paraula provinent del llatí i que, durant tants d’anys, tal vegada des dels grecs, o des d’abans, ha estructurat el món i li ha donat concordança, hem deixat de ser l’òliba posada a la branca d’un arbre centenari i ens hem convertit en la ploma que cau del seu cos robust i que va caient empesa per l’aire o pel vent fins a ser dipositada allà enmig. Ja està. No hi podem fer res. El món funciona així. Ha deixat de ser cos i s’ha convertit en ploma. Ha deixat de tenir autonomia amb les seves naturals limitacions per estar a mercè de les turbulències. I, davant aquesta situació, només podem fer dues coses. O oposar-nos-hi agafats com Ulisses al timó de la ploma. O no exercir cap resistència i fluir, no com el nedador sensat que apunta Ovidi, sinó com Ícar fent cas a les instruccions donades a l’interior del laberint pel seu pare. És arriscat, també. De fet, les dues opcions ho són, d’arriscades. Una ploma és ingovernable per molta quilla i timó que tengui. No tenim la sort de comptar amb un instructor de vol com Dèdal perquè la situació és inèdita, nova. Tancar els ulls tal vegada. Fer com l’estruç i amagar el cap dins un clot. Observar, intentar cercar l’al·lot interior que vam ser i que vam deixar i actuar en conseqüència? Retrocedir. Fer un reset, o sigui, posar a zero i tornar a iniciar el sistema. Quina feinada. Sigui com sigui, veig l’ésser humà llançat a la solitud. La solitud de l’òliba que canta durant la nit posada damunt una branca, la solitud de Dèdal, la solitud d’Ícar, la solitud d’Ulisses, la solitud del nedador, la solitud de la ploma a mercè de l’oratge. Veig molta solitud. Una solitud acompanyada per una multitud. Una solitud sorollosa. En Javier Milei crida amb cara de boig agafat a una moto-serra. Ha parlat amb Gramsci. Ha adoptat el paper que se n’espera. No, no són els altres. Entre els teus també n’hi ha. No els anomenaré. No sé qui són els teus però també n’hi ha. També teniu incoherents. Persones que han abandonat el riu de la coherència i ara són Ícar i ara són Dèdal; ara són el Minotaure tancat dins el laberint, ara són el cel infinit; ara són la víctima, ara són el botxí; ara són el nedador d’Ovidi que neda en contra del corrent, ara són el nedador del mateix poeta romà que hi neden a favor. No està passant res encara. Vivim en un impàs. Un dia voldrem visitar l’Estàtua de la Llibertat, la trobarem tombada a una platja de les Illes Canàries i, fidels a la nostra condició de turistes, de viatgers, elevarem una reclamació davant l’oficina de turisme de Nova York.