La setmana passada, el Govern de les Illes Balears va aprovar el Decret-Llei de Simplificació i Racionalització Administrativa. I, una de les mesures que contempla aquest text, és la legalització de construccions en sòl rústic. Açò sí, només pels que compleixin tota una sèrie d’estrictes requisits per a poder obtenir aquesta legalització extraordinària.
I és que la legalització de construccions que durant molts anys han estat al marge de la llei, en terrenys no urbanitzats, ha estat una de les pedres que ha arrossegat l’administració pública. Perquè una cosa és fer-se un hortal, fa 30 o 40 anys, com a habitatge alternatiu a una casa a poble; i una altra, molt diferent, és fer-se una segona residència amb safreig convertit en piscina i amb més metres quadrats que el pis on es viu durant l’hivern. Ni una opció ni l’altra es van fer bé des d’un primer moment.
Ara bé, en un moment en què l’habitatge és excessivament escàs -ja sigui de compra o lloguer-, i els menorquins de peu ens hem de conformar amb cases que els grans compradors estrangers deixen com a regastaes, potser no és tan mala idea ampliar l’opció d’habitatge legalitzat per aquells que fa tota una vida que habiten el seu hortal.
La consellera d’Ordenació i Territori, Núria Torrent, ens explica aquesta setmana que la legalització dels hortals “es proposa fer-se millorant el medi ambient”, amb els requisits corresponents. Tanmateix, i fidels a la idiosincràsia menorquina que durant el naixement del turisme va permetre mantenir un ordre d’urbanització, salvant del ciment la majoria de platges de l’illa, no l’hauríem de perdre mai de vista. Creixement, sí. Però sempre sostenible.
