Hi ha dies que el món sembla que es confabula per tal que tot et surti bé i la jornada sigui perfecta. Dia 1 de juny, dissabte, en va ser un d’aquests. La poeta Eva Tur (Eivissa, 1976) ens ha convidat a la presentació del seu llibre de poemes Kilimanjaro que ha de tenir lloc a la llibreria Documenta. Allà ens trobam la presentadora Anna Gual que ve de la Galeria Mayoral on uns quants poetes hem estat convocats pel nét de Joan Miró, Joan Punyet, a una acció artística titulada Projecte Antònia Font: Cartografies interiors. Anna i el seu marit, el també poeta Jaume C. Pons Alorda, ja hi han anat. Eva és una poeta fantàstica. El poemari treu el nom del conte de Hemingway Les neus del Kilimanjaro i crea una analogia entre una muntanya de sal d’Eivissa i la mítica elevació africana: “Prop del cim occidental hi ha una carronya resseca i congelada d’un lleopard. Ningú no ha pogut explicar què hi buscava el lleopard en aquelles altures.” És una definició de la poesia, de la bona poesia. El lleopard és el poeta. Quines tresques més estranys ha de fer! El llibre d’Eva és una edició bilingüe català-castellà. Hi ha dolor. No entenc la poesia sense les esgarrapades del lleopard. Anna Gual ho explica molt bé a l’epíleg del llibre i també durant la presentació. És una ascensió a la muntanya. El llibre de poemes és fosc i, durant la pujada, la poeta va deixant antics afectes, crisis amoroses, desamors, desitjos i passions. La davallada, amb la motxilla més lleugera -la carronya del lleopard ha quedat al cim occidental-, és més alegra i les possibilitats que s’albiren durant el descens són més nítides, vitals i esperançades. Crec que la poesia ha de traçar un espai expressiu que abasti les coordenades més vastes que el poeta sigui capaç de dibuixar. Eva Tur és una mestra en aquest sentit: des de les neus del Kilimanjaro passant per una brutal epifania: “Em demanes si tal volta jo et podria / posar una rentadora / en un gest d’intimitat esbudellada / que puc sentir despull i barda avall / talment un / dessagnar-se absolut”. També tracta el conflicte entre mare i filla i ho fa a través dels receptaris familiars -gerret escabetxat- en contrast amb els nostres receptaris cosmopolites i sense una ànima personal. Mentrestant hem de córrer fins a la Galeria Mayoral. Tancat. Anam a dinar al restaurant Flamant -arròs de pop i escarxofa i un Ànec Mut Blanc- i, després de les postres, el nou espai contemporani té les portes obertes. Podem escriure el poema a la cartolina negra amb una doble sorpresa: un sobre generós com a retribució i l’aparició del fundador. En Manel Mayoral, a pesar d’estar jubilat, conserva una vitalitat i alegria que s’encomana. Quins homes ens han precedit! Quins gegants! Pujam a peu fins ca nostra i ens espera es ca que vol sortir a passejar. Un home molt elegant i també d’uns vuitanta anys, que estira un Yorkshire de divuit anys, s’acomiada agraint-me haver pogut parlar amb un home tan alt! A les nou hi ha la final de la Champions que guanya el Reial Madrid. El món és meravellós i, aquesta darrera notícia, demostra que no ho pot ser ni en el mateix moment ni per a tots. L’alegria d’uns és el dolor dels altres. La bona poesia com la d’Eva Tur ens ho recorda.
GERRET. Peix. Sembla diminutiu de gerro, però també pot provenir del llatí gerres que Marcial fa servir amb el significat de ‘peixos salats i de poc preu’.