Itziar Lecea / Ciutadella – Amb el curs a punt d’acabar, Miquel Àngel Casasnovas, actual director de l’IES Josep Maria Quadrado, ja frega amb els dits la pròxima jubilació. El que ha estat també professor d’Història, Geografia i Història de l’Art, entre altres, assegura que enyorarà donar classes, activitat que ha compaginat durant els darrers 13 anys amb la direcció del centre, al qual va entrar l’any 1996. Tanmateix, l’esperit inquiet de Casasnovas, el mantindrà despert a nous projectes de recerca, l’altra gran passió d’aquest historiador que, reconeix, aprofitarà bé el temps des del moment en què surti per la porta de l’institut per començar aquesta nova etapa vital.
És curiós, com a antiga alumna, passar per davant l’institut i veure ara com el jovent no aixeca el cap del mòbil… açò no passava fa anys!
El mòbil ha estat un element molt disruptiu. A altres països es xerra de prohibir el mòbil als centres educatius. La nostra política és que no es poden emprar, excepte per unes activitats puntuals, per les quals demanam autoritzacions a les famílies. Si un professor aplega a un alumne amb el mòbil a la mà, li ha d’entregar. És un tema que duu molts de problemes, no només dintre del centre, però molts tipus d’assatjaments arriben per xarxes socials, a banda de ser un factor que els absorbeix molt de temps, el que pot redundar en el rendiment acadèmic.
Ha estat, potser, l’element més disruptiu des que és director?
El mòbil ha marcat els darrers 10 anys. Però també vam passar de dos ordinadors a la sala de professors a tenir ordinadors per tot. Hi ha moltes coses que han canviat. Com a director, càrrec que vaig assumir el 2011, he viscut l’època de les retallades del govern de Bauzá, que va suposar perdre professors i estar sis mesos sense tenir ingressos de la Conselleria; vam haver de sobreviure amb el que teníem al compte del centre. Es va afegir, poc després, el conflicte del TIL, que va suposar que s’obrissin expedients disciplinaris a tres directors de Maó, tot i que es plantejava per a tots els de Menorca. Açò va dur a una vaga indefinida que va durar unes tres setmanes. Van ser uns anys durs.
Quines altres fites li ha tocat capejar?
També m’ha tocat aplicar dues noves lleis orgàniques d’Educació, amb tot el que comporta de canvi de sistemes de fer feina. I també m’ha tocat travessar la pandèmia. Són unes quantes batalles, i ens n’hem sortit. Però, mirant enrere, no han estat anys fàcils.
La pandèmia va ser una fita educativa, però també social. Com recorda aquells moments?
Record que, la setmana que ens van confinar, hi havia moltes informacions contradictòries. L’estat d’alarma es va decretar un dissabte, dia 14 de març, i el divendres 13 ens va arribar una ordre de Conselleria de què havíem de tancar l’institut. Només vam tenir 24 hores per adaptar-nos al gran canvi que va suposar per tothom. Vam haver de fer pautes pel professorat, ens vam cansar de reunions telemàtiques, i ens en vam sortir. No sé si bé, però ho vam travessar. Mirat en perspectiva, sembla que va passar fa molt, i no fa tant, perquè la situació anòmala va durar dos anys.
Ha estat més senzilla la faceta de professor?
Com a professor, he fet totes les assignatures del meu departament, que és Geografia i Història, a tots els nivells d’ESO i també de Batxillerat. He fet Geografia, Història de les Illes Balears i Història de l’Art, que és una assignatura que m’agrada molt. En assumir la direcció, però, vaig haver de reduir i m’he quedat amb Història d’Espanya, que a més és una assignatura comuna i és temari per a selectivitat. M’hauria pogut complicar manco la vida, però és que disfrut molt donant classe. I a tots els nivells.
Què és el que més ha canviat entre l’any 1996, quan va entrar, i aquest 2024?
Quan vaig començar, l’ensenyament era molt més tradicional, només teníem pissarres. Funcionàvem amb fotocòpies, diapositives, després van aparèixer les transparències, els projectors, els PowerPoint… La part tecnològica ha canviat moltíssim. I, a partir de la pandèmia, entre alumnes i famílies també hem notat més pressió. A vegades se’ns discuteixen certes decisions, que no dic que no estigui bé, però hi ha un grau d’exigència cap al professorat i cap al centre que no es correspon amb la responsabilitat que adopten alguns alumnes i algunes famílies. No passa amb tothom, però tenim casos que són poc col·laboratius, i a la vegada són moltíssim exigents. No és un fenomen que passi només aquí, sinó que el veim per tot. També s’afegeix que, fa 30 anys, la societat no era tan complexa perquè no hi havia tanta diversitat, el que implica una altra manera de fer feina.
La responsabilitat educativa de la família s’ha traspassat a l’escola?
És un dels canvis que també hem notat. L’escola assumeix responsabilitats en uns àmbits que, a vegades, no deixen espai per fer el que se suposa que ha de fer un centre educatiu, que és transmetre coneixement. Per posar un cas, ens hem trobat amb alumnes que, el primer lloc on han sentit un “no” ha estat l’institut. Però tenim 700 alumnes, hem de tenir unes normes i les hem de fer complir a tothom. I, tot i que aquest tipus de situacions són cada vegada més freqüents, tampoc podem dir que sigui un lloc conflictiu.
Durant les dues darreres dècades, també s’ha ampliat l’oferta educativa.
Ara mateix, la modalitat de Ciències i Tecnologia va junta, Humanitats i Ciències Socials és una altra branca i després vam incorporar la branca artística, abans de jo ser director, en la modalitat d’Arts Escèniques i Música. I som l’únic centre de Menorca que l’oferta, pel que s’ha convertit en el referent; així com l’Escola d’Arts de Maó és l’únic centre que ofereix la modalitat d’Arts Plàstiques. És una modalitat minoritària, solem tenir entre 16 i 20 alumnes. Fa unes setmanes vam fer una sessió de portes obertes amb una jornada informativa pels alumnes de quart d’ESO, i vam tenir una bona acollida, pel que esperam, pel curs que ve, tenir un altre grup d’uns 20 alumnes.
Quina és l’experiència que, fent repàs del seu pas pel Quadrado, haurà valgut tot l’esforç?
Són moltes coses. Donant classes m’ho he passat molt bé, he tingut alumnes amb les quals he tingut molt bona relació. Una cosa que m’agrada molt és la xerrada pels alumnes de Batxillerat que feim amb exalumnes del centre que ja han començat estudis superiors, i comparteixen la seva experiència. També és molt polit trobar un alumne que ja ha acabat la carrera i es dedica al que volia fer. Sol passar que els alumnes et valoren més quan han acabat l’institut i s’enfronten a una altra etapa de la seva vida, especialment a la universitat, i et diuen que van tenir molts bons professors a l’institut i els vam preparar molt bé. Açò és molt gratificant. Veus com la feina ha servit per a alguna cosa.
